‘Ajudem les dones a no dependre dels homes’

Un referent. Komal Naz, de 22 anys, és una de les fundadores de l’Associació PakMiR, una nova entitat del municipi que treballa en l’àmbit de la dona. El seu objectiu és ajudar i assessorar el col·lectiu femení nouvingut perquè pugui tirar endavant en el seu nou entorn sense dependre de la figura de l’home, que normalment arriba al nou país abans que la resta de la família. Komal va néixer al Pakistan i, als 12 anys, es va traslladar a Montcada amb la seva mare i els seus tres germans –tots més petits que ella– per viure amb el seu pare, instal·lat a Catalunya des del 1998. La jove, que parla set idiomes, reconeix que l’adaptació va ser difícil perquè no entenia res de castellà ni de català. Deu anys després de trepitjar terra catalana, Komal està a punt de llicenciar-se en Humanitats per la Universitat Autònoma de Barcelona i té moltes ganes de seguir ajudant la gent.

Komal Naz, a punt d'acabar la carrera d'Humanitats, és una de les fundadores de l'entitat PakMiR
Sílvia Alquézar

Per què heu decidit crear PakMiR?
Som un petit grup de dones que ens sentim bé ajudant altres persones. Des que vaig aprendre el català i el castellà, acompanyo les amigues de la meva mare al metge, a arreglar els papers per a una beca o a fer qualsevol altre tràmit. Pensant una mica en tot això, vam decidir crear una entitat que es dediqués a assessorar les dones nouvingudes perquè siguin autosuficients i no depenguin dels homes de la família, que normalment arriben abans al nou país i, per tant, coneixen millor l’idioma.

Quins projectes voleu fer?
Ens agradaria fer un projecte similar al de la Casa Àsia, a Barcelona, on estic fent les pràctiques de la carrera. En el marc del projecte ‘Aprenem junts, família en xarxa’, el que promovem són classes de llengua i d’informàtica que imparteixen els fills als seus pares. També fem sortides i xerrades i, la veritat, és que el balanç és molt positiu. La idea que sobretot intentem transmetre entre els progenitors és la importància d’estudiar i formar-se, que els fills no abandonin els estudis quan acaben l’ESO per treballar en unes feines poc remunerades. Comprenc que necessiten els diners, però els hi diem que paga la pena fer l’esforç perquè l’educació és el camí que els permetrà obrir-se portes a la vida. He conegut molts nois i noies que, a la llarga, s’han penedit d’haver deixat els estudis. El coneixement fa que les persones tinguin una mentalitat més oberta, i és la base del respecte cap als altres.
 

A casa teva t’han animat sempre a estudiar?
Sí. La meva mare és mestra i el meu pare és filòleg en llengua anglesa. Al Pakistan teníem una escola i estàvem ben situats, però els meus pares van decidir venir a Europa, on ja teníem família, perquè ens volien oferir a mi i als meus germans una vida millor. No ha estat ni és fàcil.
El meu pare treballa de taxista i l’he vist patir molt per treure’ns endavant, però sempre ha tingut molt clar, juntament amb la meva mare, que el nostre futur passava per formar-nos i anar a la universitat. Jo estic acabant Humanitats, els meus dos germans estan estudiant Enginyeria i la petita està a primer de batxillerat.
 

Què representa per a una nena de 12 anys, com va ser el teu cas, arribar a un país desconegut?
Buf! Va ser molt dur. Recordo que sortia amb mal de cap d’estar tantes hores a classe sense entendre res. Jo he tingut molt suport dels meus pares, però la realitat dels infants nouvinguts és que ho han de fer tot per ells mateixos perquè viuen dues cultures a la vegada, amb el que suposa compaginar valors que en una cultura són normals i a l’altra són tabús, per exemple.
 

Què en penses de la multiculturalitat?
Crec en la inclusió, que tothom pugui conviure aportant el seu bagatge cultural. Sobre el paper és molt bonic, però la realitat és una altra. Nosaltres mateixos ens distanciem per les diferències en comptes d’unir-nos per les similituds. Jo tinc una filosofia: no miris d’on ve el que consideres positiu, adopta-ho i ja està! Em considero una planta que van sembrar en un test anomenat Pakistan i que després van transplantar en un altre que es diu Catalunya, on es convertirà en un arbre. Vull ajudar altres persones que han viscut la mateixa experiència que jo per assessorar-les i compartir amb elles el camí, que no és fàcil.
 

Has tornat al Pakistan?
Només una vegada. Va ser al 2012, hi vaig anar al casament d’un familiar. Hi vaig trobar molts canvis. Em vaig sentir estranya a la meva pròpia ciutat, però crec que els principals canvis estaven en mi. L’experiència migratòria m’ha fet veure la vida des d’una altra perspectiva que m’ha enriquit molt a nivell personal.
 

Quins projectes tens per al teu futur personal?
Seguir estudiant. Aquest curs acabo la carrera i després m’agradaria fer un màster. I continuar fent pedagogia allà on sigui del fet que l’educació és el camí per aconseguir un món millor.

Seccions:

Deixa un comentari