‘Anar al Casal és per a mi la millor teràpia’

En pocs mesos, la vida de Roberto Allegue (46 anys) ha fet un gir de 1800. A l’espera d’un diagnòstic que no acaba d’arribar, està sofrint un progressiu deteriorament cognitiu i físic que l’ha obligat a deixar de treballar, a aparcar les seves aficions i a haver-se de desplaçar en cadira de rodes. Tot plegat, l’ha dut a una depressió profunda de la qual està sortint gràcies, en part, al caliu que ha trobat al Casal Cívic i Comunitari Montcada i Reixac.

Vaig arribar a Montcada i Reixac el 1996 i, des del 2009, visc amb la meva actual parella, Lourdes, al Pla d’en Coll. Feia 21 anys que treballava a la química Quinorgan, al polígon Pla d’en Coll, on des del 2008 era l’encarregat de logística. Dirigia un equip de gent i em sabia de memòria el catàleg del grup al qual pertany l’empresa, amb més de 4.000 productes. Com soc responsable de mena i molt metòdic, quan vaig començar a tenir lapsus a la feina, el setembre del 2022, de seguida em vaig amoïnar.

Vaig anar al CAP i vaig demanar que em derivessin a l’especialista. A Neurologia de la Vall d’Hebron em van programar una ressonància per posar llum sobre què m’estava passant, però no va ser així. Després de la prova, vaig quedar alleugerit perquè l’Alzheimer i la demència van quedar descartades, però els metges encara no sabien què m’estava passant.

Cap dels quatre neuròlegs privats que vaig consultar tampoc no van treure l’entrellat. A la Fundació ACE em van fer una punció lumbar amb resultat negatiu. Mentrestant, la meva desesperació anava en augment. Dels oblits vaig passar a tenir el que anomeno desconnexions. De cop i voltant, em quedo bloquejat i durant una estona no sé què ha passat. A principi del 2023 vaig haver de deixar de treballar.

Als episodis d’absències i oblits es van afegir els desmais. Hem hagut d’instal·lar a casa càmeres de vigilància i la meva dona les va observant des de la feina per detectar si he caigut. Ella també treballa a Quinorgan i s’estan portant molt bé amb nosaltres. Encara que porto el penjoll de teleassistència, quan perdo el coneixement no el puc activar.

Els petits microinfarts cerebrals que em provoquen les desconnexions que abans comentava també m’han afectat físicament. El braç dret i la cama esquerra no em responen i això em causa seriosos problemes de mobilitat. En pocs mesos he passat de ser una persona vital i activa a tenir el grau dos de dependència i cada cop vaig a pitjor. Ho vaig portant com puc, gràcies sobretot a l’ajuda la família, que em va cuidant i donant suport i ànims.

Quan et trobes en una situació com aquesta és quan prens consciència de les dificultats i traves de tota mena que hem de superar molts malalts. Jo tinc la sort de tenir Lourdes al meu costat, però el desgast és increïble. Un exemple, tot i necessitar una cadira de rodes elèctrica lleugera, a Vall d’Hebron me l’han denegada perquè no disposo de diagnòstic, l’únic dictamen que tinc és el de depressió greu, 55,5 apnees a l’hora i trastorn del son. Hem hagut de presentar reclamació i estem a l’espera de resposta. De moment, haig d’anar amb una cadira que m’han prestat uns familiars que pesa 70 quilos, la que jo demano només en pesa 25.

En diagnosticar-me la depressió, em van derivar també a Psiquiatria, però el que realment m’està ajudant des del punt de vista psicològic és anar al Casal Cívic i Comunitari. Reconec que, en un inici, n’era reticent i va ser Lourdes qui em va animar. Al març, ens vam inscriure als cursos trimestrals de taitxí, risoteràpia i cant coral. A mi la música m’encanta, abans tocava la guitarra, el piano i la trompeta. També feia senderisme i sortia amb la moto, aficions que ja no puc practicar.

Al Casal he trobat un caliu increïble. Més que les activitats en si, el que valoro és la gent, que és molt afectuosa i et rep amb els braços oberts. Ens han ajudat molt a mi i a la meva dona a desconnectar dels problemes. Allà passem molt bones estones i és del tot recomanable. M’he adonat que no només es tracta del que rebo per part dels companys, sinó també del que jo soc capaç de donar per fer felices altres persones. Per a mi, aquesta és la millor teràpia.