‘Cada vegada costa més espantar el públic infantil’

El 3 i el 4 de novembre el Centre Cívic Can Cuiàs es convertirà en un orfenat sinistre amb motiu de la Nit d’Ànimes, gràcies a la imaginació i l’esforç d’una quarantena de persones, la majoria joves del Col·lectiu C4. Ana Plaza, de 27 anys, és una de les impulsores del Passatge del Terror, una original proposta nascuda fa 11 anys al caliu del Punt Jove que existia a l’equipament. Can Cuiàs és el barri que l’ha vist néixer i crèixer i on desenvolupa una intensa activitat social i cultural, a més d’impartir classes de ball al centre cívic, des de flamenc fins a funky i hip-hop. Confia que els nens que gaudeixen ara de les activitats que promou des del Centre Cívic continuïn la seva tasca altruista en un futur. Ella recorda perfectament els bons moments que va viure a les festes que de petita organitzava l’AV.

Ana Plaza és una dels artífexs del Passatge del Terror de Can Cuiàs

Què podrem veure en aquesta onzena edició del passatge del terror?

Li hem posat per títol The foster care, nom anglès que es fa servir per referir-se a les llars d’acollida d’infants. Convertirem el Centre Cívic en un orfenat on fa anys hi ha haver una misteriosa explosió que va provocar la mort de tots els seus habitants. Els qui entrin notaran la presència d’aquestes ànimes en pena i tindran més d’un ensurt. No puc dir res més.

Com decidiu el tema del túnel?

Ens reunim unes setmanes abans i comencem a fer propostes. Al principi teníem com a referent alguns clàssics del cinema de terror i novel·les, però la veritat és que el resultat final depén molt de la nostra imaginació. En tots aquests anys hem convertit el centre cívic en una cova, un cementiri, una església, un vaixell fantasma, un tren, un hospital i un circ. Fem equips per cadascun dels set espais i cada grup s’ocupa d’ambientar-los. El resultat sempre ha causat sensació i, cada any, tenim cues per entrar.

Qui s’espanta més, els grans o els petits?

La veritat és que cada vegada costa més espantar els nens, que estan acostumats a veure molt cinema de terror. Sovint els crits més forts els fan les mares dels que fem d’actors al passatge.

Els efectes especials són fonamentals en un túnel del terror. Com ho feu?

Cada any tenim la sort de comptar amb alumnes d’una acadèmia de maquillatge fantàstic que fan pràctiques amb nosaltres i ens proporcionen looks terrorífics. Pel que fa al so i als efectes de llum, tot ho fem nosaltres amb sistemes rudimentaris però molt efectius. La veritat és que el que no cobreixen els diners, ho aconseguim amb la imaginació.

A més d’estar en el túnel del terror, també participes en altres activitats.

Estic vinculada a la Comissió de Festes de l’AV del barri i al Grup de Dones de Can Cuiàs i participo en tot el que puc. Una de les activitats en què més m’agrada participar, a banda del passatge del terror, és la Cavalcada de Reis. Jo tinc records molt bonics de quan era petita i participava en les gimcanes i les festes que organitzava l’AV. Ara també vull que els nens del barri puguin gaudir del que jo vaig tenir i espero que ells, en un futur, prenguin el relleu i facin el mateix. Un dia vaig sentir que una mare elogiava la tasca que fèiem i deia al seu fill que li agradaria que fes com nosaltres, treballar per la gent del barri. Aquest comentari em va fer sentir molt bé.

Hi ha molts joves com tu al barri?

Com a tot arreu, hi ha gent que s’implica i altra que passa de tot, però el cert és que és un barri molt viu, amb molts nens i joves. El fet de ser un lloc tan aïllat de la resta de Montcada fa que fem més pinya, sobretot des que es va inaugurar el parc i el centre cívic, que actuen com a centre neuràlgic i punt de trobada.

T’agrada viure a Can Cuiàs?

És el barri on m’he criat i la veritat és que m’hi passo totes les hores.  Reconec que mai visito la resta de barris de Montcada i vaig poc a Barcelona perquè aquí estic molt bé. Potser trobo a faltar més oferta d’oci per als joves. Abans, quan hi havia el centre comercial amb botigues i bars, tenies més possibilitats per triar, però tot va anar tancant i ara només queda el supermercat.

La dansa és la teva gran afició i també una forma de guanyar-te la vida.

Amb 14 anys em vaig apuntar a fer ball al centre cívic i després ball modern. Se’m donava bé i, més endavant, vaig començar a fer de professora. També vaig fer un curs de monitora de funky i hip-hop per poder impartir classes. 

Vius amb els teus pares. Penses en independitzar-te?

La veritat és que no. Ara per ara és totalment inviable econòmicament la possibilitat d’anar a viure sola i, a més, no sento la necessitat de marxar de casa. Tinc una relació excel·lent amb la família i em resulta molt còmode.

Deixa un comentari