‘Cal reivindicar el valor de la lluita col·lectiva’
Nascut a Gibraleón (Huelva) l’any 1952 i fill de ferroviari, va arribar a Catalunya als 13 anys. La major part de l’adolescència i joventut la va passar a Cornellà, on va començar la seva militància en partits d’esquerres com el PSUC per passar, posteriorment, al PCC. A final dels setanta, es va instal·lar amb la seva dona a Can Cuiàs, atret pel preu assequible dels pisos. El barri, però, presentava moltes mancances quant a serveis i equipaments, motiu pel qual ell i altres veïns van fundar l’AV que, enguany, compleix quaranta anys d’existència. L’activisme social de Cera va anar més enllà del barri, sent un dels promotors de la Federació d’AV de Montcada i Reixac (Favmir), col·lectiu que ha liderat mobilitzacions com la guerra de l’aigua, la reivindicació del servei d’urgències a l’ambulatori les 24 hores i, la més recent, la Marea Pensionista. Jubilat des de fa 7 anys, també exerceix com avi-cangur dels seus tres nets i no té inconvenient en que l’anomenin ‘iaioflauta’.
Com era Can Cuiàs quan hi va començar a viure?
Només hi havia blocs de pisos, un bar i una botiga. Ni cap transport ni cap equipament. Era un panorama desolador per a tots els matrimonis joves que ens havíem comprat el pis en aquest barri atrets pel preu. Molts ni tan sols sabien que el nostre ajuntament de referència era el de Montcada.
La pertinença a Montcada sempre ha estat una de les reivindicacions de l’AV.
Sí, des de la nostra fundació, vam haver d’insistir sobre aquesta qüestió perquè la gent tenia tendència a utilitzar els serveis de Nou Barris i adreçar-hi les queixes. Això ha anat canviant amb el temps, tot i que la proximitat de Barcelona i la deficient comunicació amb la resta de Montcada continua sent un condicionant important.
Quines van ser les primeres demandes de la nova associació?
L’entrada al barri estava en molt mal estat per culpa del pas de camions. Durant tres setmanes vam tallar els accesos amb barricades fins que vam aconseguir el compromís d’arranjar el paviment. Un altre focus de lluita va ser eliminar el barraquisme i recuperar una gran esplanada, on els veïns vam plantar una cinquantena d’arbres. Més endavant, ja van arribar els equipaments com el centre cívic, la pista coberta i l’escola bressol municipal.
Quina ha estat la màxima fita en la història del barri?
Sens dubte, l’arribada del metro, que ha contribuït a reduir la sensació d’aïllament que sempre hem tingut. L’assignatura pendent és millorar la comunicació amb el centre del municipi. Hem proposat als pressupostos participatius de l’Ajuntament la creació d’un itinerari sense barreres arquitectòniques perquè els veïns tinguem l’opció d’anar caminant fins al centre. Veurem què ens diuen…
Què més li faria falta al barri?
Més vigilància dels espais i més manteniment i, sobretot, un projecte adreçat a les necessitats de la gent gran, un sector de població que ha crescut i no està prou atès.
Com veu el futur de l’associacionisme?
Continuo creient que les AV són absolutament necessàries per millorar el nostre entorn més proper i crear xarxes de solidaritat entre el veïnat, però veig que els que hi som ens anem fent grans i no hi ha un relleu generacional. Hem viscut indicis de renovació però, finalment, no s’han fet realitat. Trobem a faltar la constància i el compromís. Ens caldria gent jove que dominés les xarxes socials i ens ajudés a tramitar la paperassa amb les administracions, cada vegada més complicada.
Què cal fer perquè la gent s’impliqui?
Cal reivindicar el valor de la lluita col·lectiva davant de l’individualisme que fomenta el sistema capitalista i adonar-nos que, sols, no podem canviar les coses. Hem de fer pinya i reconeixer-nos en els altres. Lamentablement, a les diferents mobilitzacions que tenim en marxa avui dia a Montcada hi ha dèficit de gent i ens trobem que som pocs per lluitar en tants fronts oberts: les urgències del CAP, la reclamació de les pensions,…Sempre acabes veient les mateixes persones.
Vostè va ser regidor durant tres anys a l’Ajuntament de Montcada als noranta. Com va ser aquella etapa?
La veritat és que el càrrec em va venir una mica gran. Em sento més còmode a les trinxeres, tot i que estar a l’altra banda, t’ensenya que no és gens fàcil governar.
Extingit el virulent foc a un solar de desballestament il·legal ubicat a prop dels blocs Sivis
Primeres declaracions en la instrucció de la querella de l’AV Can San Joan contra la Generalitat i la cimentera
L’antiga Nissan podria fabricar components del cotxe elèctric Omoda d’aquí a dos anys
Pau Montfort rep el tercer premi del concurs Exporecerca Jove amb un treball sobre la leucèmia
Francisco Sánchez Vallejo retrata personatges famosos de Montcada