La seva vida va fer un canvi radical al 2007…
Treballava en el sector de la construcció, en una cooperativa de maquinària d’obres públiques, i m’ensumava que la crisi m’afectaria. Feia temps que li donava voltes a canviar el meu estil de vida i vaig deixar la feina.
I cap a on es va encaminar?
Des de jove, sempre he estat molt vinculat a l’esport. Sóc membre de la JAM des dels anys 80 i havia fet alguns cursos de monitor esportiu i de coaching. Vaig veure que em seria útil recuperar el estudis de la carrera de Psicologia.
Suposo que no va ser fàcil tornar a la universitat amb 51 anys, no?
Tenia por, però vaig rebre el suport de la meva família. La nostra ment necessita sentir seguretat, però s’ha de saber viure amb la incertesa perquè en aquesta vida no hi ha res segur.
I va poder acabar la carrera?
Sí, gràcies a una beca. Em vaig especialitzar en Psicologia de la salut, dins de l’àrea de l’esport i l’activitat física. Lligat a la meva tasca com a president i director de l’escola de la JAM, vaig veure que existia un camí interessant per promoure estils de vida saludables entre la població infantil, des de la vessant psico-educativa.
Quina és la visió que proposa?
A l’esport infantil, els clubs enfoquen el seu treball cap al rendiment. S’ha de guanyar, sí o sí. Això és un error. És més important treballar la part de l’educació a través de l’esport. Quan entrenes un nen, no has d’oblidar que estàs formant una persona. Li has de transmetre uns valors i inocular-li la idea que fer esport és saludable. L’objectiu és treballar amb els joves la part lúdica de l’esport, que entenguin que és divertit i així mantindran aquesta visió quan siguin adults.
I com es treballa això en un entrenament?
Competir és una part de l’activitat esportiva, però no ha de ser la finalitat. L’objectiu no és guanyar una carrera, sinó gaudir de l’entrenament i de la competició, que també té un punt de socialització amb els companys i els rivals. Plantegem les sessions diàries com un joc, però això no vol dir que fem una ludoteca. Als nens que tenen un bon nivell, els oferim la possibilitat de competir. A la resta, que són la majoria, els hi donem l’oportunitat de gaudir de l’esport i millorar personalment, a nivell físic i intern, amb un entrenament psicològic.
També s’ha d’entrenar la ment?
Molts psicòlegs s’interessen per la part del rendiment. Jo tinc una visió més global i aplico el que estic aprenent en un màster sobre tècniques de relaxació, meditació i consciència plena. A l’hora de treballar amb infants, el gran repte és aconseguir que estiguin atents. Amb sessions setmanals de mitja hora, intentem que els atletes adolescents adquireixin consciència plena del que estan fent per gaudir de l’entrenament. Això també ajuda a gestionar les emocions, reduir l’estrès i superar els problemes d’ansietat que alguns tenen a l’hora de competir. Des que fem aquestes sessions, els infants estan més motivats per entrenar.
Quin és el seu objectiu?
Pot semblar utòpic, però el que vull és ajudar els joves en el seu creixement personal i que coneguin i desenvolupin les seves habilitats a través de l’atletisme.
Com veu la moda del running?
La gent fa esport i això és positiu. Està molt bé, si ho vius des de la part del creixement i de la millora personal, però si només et quedes amb la competició, t’equivoques perquè et perds una part important de l’activitat física entesa com a estil de vida saludable que proporciona felicitat.
Als seus 56 anys, té molta energia
Ara mateix, no em plantejo la meva jubilació. Vull fer el que m’agrada fins que em deixin. Com a responsable d’una activitat extraescolar d’atletisme a l’escola Mas Rampinyo i monitor de menjador al Reixac, entenc que una part de l’educació s’ha d’assumir des de fora perquè els professors i les
famílies no arriben a tot.
Com afrontarà el final de la vida esportiva?
El cos té límits, però quan ja no pugui córrer, caminaré. No ho veuré com una pèrdua, sinó com una oportunitat de gaudir de l’esport des d’una altra vessant, ja sigui com a organitzador o entrenador.