‘Conservar el patrimoni és una demostració d’amor pel teu poble’

Jordi Salat, de 87 anys, forma part de la generació de montcadencs que van créixer durant la postguerra. Endinsar-nos en la seva biografia, ens permet fer-nos una idea de com era la Montcada d’aquells temps i els canvis que va experimentar en el darrer segle, passant de ser un petit poble de pagès a una ciutat industrial. Enamorat de l’església de Sant Pere i el seu entorn, va ser un dels fundadors dels Amics de Reixac, entitat que va presidir durant 30 anys i que ara celebra mig segle de vida.

La seva primera infància està lligada a tres establiments històrics del municipi.

Vaig néixer el 1938 a la Fonda España, un hostal del carrer Major que els meus avis regentaven des del 1917, després de llogar l’edifici al seu propietari, Ernest Serratosa, que el va construir el 1899. El meu avi, Josep Ponsa Roca, era un home emprenedor i, pocs anys després, va obrir al local del costat el primer cinema de Montcada, on es projectaven pel·lícules mudes. Paral·lelament, el 1923, va comprar un solar situat entre els carrers Colon i Provença per construir l’edifici que albergaria el famós Cafè Doré, que va regentar durant un temps. S’hi feien grans festes i banquets, però no sé per què el negoci no li va acabar de funcionar i el va deixar.

La seva vida fa un tomb el 1940, amb les morts sobtades del seu avi i el seu pare

Sí. Jo vivia amb la meva mare, Magdalena Ponsa, i el meu pare Josep Salat, en una casa del carrer Clavell. La meva mare ajudava a la fonda i el meu pare treballava a la fàbrica Asland i també feia de pagès. Va morir amb només 34 anys a causa d’una pulmonia mal curada. La meva mare es va quedar vídua molt jove, amb un fill de 2 anys i embarassada de la meva germana. Pocs mesos després també va morir el meu avi per malaltia, amb 56 anys. A partir d’aquell moment, vam anar a viure amb la meva àvia, Carme Carulla, en una casa del carrer Generalitat –abans anomenat carrer Mártires–, on va regentar una petita pensió que duia el seu nom. També vivien amb nosaltres la meva tia, Maria Ponsa i la seva filla, després que el meu oncle, Josep Tomàs Bertrán Oller, militant d’ERC, s’exiliés a França. Poc després de tornar a Montcada, el 1943, va ser detingut i empresonat a La Model durant prop de dos anys.

La seva família va patir represàlies per aquest fet?

Afortunadament, les autoritats no van anar més enllà. Però, el fet és que la vida social del poble estava controlada per la Falange, no podies fer res sense el seu permís, ni tampoc hi havia ofertes alternatives d’oci. De jovenet, tenia un amic que estava afiliat a aquesta organització i, de vegades, m’apuntava algunes excursions i a activitats que feia al seu local, la desapareguda Torre Carbonell –també coneguda com Villa Matilde–, que estava a la cantonada entre els carrers Bogatell i Colon. Fins que un dia vaig decidir no tornar-hi més perquè un falangista em va increpar, tot dient que no saludava com un camarada i mostrant una actitud amenaçadora. No em vaig fer mai el carnet, ni d’aquest ni de cap altre partit, perquè jo estava centrat en els estudis i en els amics.

Quins records té de la Montcada de la postguerra?

Hi havia molta fam i misèria. Nosaltres vam tenir la sort d’heretar l’hort del meu pare. El cuidava un pagès que, a canvi, es quedava la meitat de tot allò que plantava, perquè no hi havia diners per pagar-li. Quan teníem un sac de blat de moro, el portàvem al molí d’en Rata –a la cantonada entre Elionor i Pasqual– per convertir-lo en farina. També disposàvem de les cartilles de racionament per comprar aliments bàsics. Recordo que al forn de Can Pila, sempre em guardaven un crostó de pa blanc d’amagat de les clientes quan només els hi quedava pa negre. Cal dir que en aquella època de tantes dificultats econòmiques, la majoria de botigues fiaven als clients, que passaven a pagar els deutes quan podien.

Vostè va poder estudiar a La Salle Montcada.

Hi vaig estudiar fins als 13 anys. El germà director es va adonar de les meves aptituds pel dibuix i les matemàtiques i em va dir que podria ser un bon delineant. La meva mare treballava aleshores a la fàbrica Aismalibar gràcies a un conegut, que també em va facilitar l’accés a l’escola d’aprenents que acabava de posar-se en marxa. Allà vaig tenir un gran professor, Josep Torruella, que va ser com un segon pare per a mi. A 19 anys, ja era oficial de primera i vaig acabar els estudis de mestria industrial a l’Escola de Treball de Barcelona. Desgraciadament, durant aquesta etapa, vaig perdre la mare d’una manera dramàtica.

Què va passar?

Quan tenia 46 anys, la va mossegar accidentalment un gos d’atura que tenia el meu oncle i que sempre dormia a casa. Li va causar una petita ferida a la mà que jo vaig ajudar a curar-li, un incident al qual no vam donar massa importància. Vam continuar fent vida normal, fins que al cap d’uns dies, va començar a trobar-se malament i vam descobrir que el gos li havia encomanat la ràbia. A més de tenir dolor i alteracions de la conducta, experimentava al·lucinacions –em deia que veia el gos que l’havia mossegat. Conscient de la gravetat de la malaltia, el doctor Josep Casamada ens va acompanyar amb taxi fins a l’hospital d’infecciosos de Barcelona, on no van poder fer res per salvar-la. Aquesta pèrdua va marcar la meva joventut. Amb 17 anys, em vaig quedar orfe i sense el meu puntal principal. Sort en vaig tenir de la meva àvia, que va ser la més longeva de tots –va morir a 84 anys. També va ser una sort trobar la meva dona i la seva família, que em van acollir com un fill.

Com va desenvolupar la seva vida professional?

Vaig estar treballant gairebé 10 anys a Aismalibar, fins que em va sorgir l’oportunitat de treballar com a cap de delineants a l’empresa de planxisteria Bosuga. Els encarregats de la fàbrica tenien ofici, però els hi faltaven coneixements tècnics. De fet, una part de la meva feina inicial va consistir a formar els caps. Anys més tard, quan va ser absorbida per Motor Ibèrica i va inaugurar les instal·lacions a Zona Franca, em van promocionar com a director d’administració d’enginyeria, càrrec que vaig ocupar durant 8 anys. Al final de la meva etapa laboral a Nissan –em vaig prejubilar amb 57–, vaig tornar als meus orígens, el disseny de carrosseries, la feina que sempre vaig gaudir més.

Vostè sempre ha estat implicat en vida associativa del municipi

Sí. Quan vaig acabar els estudis a La Salle, vaig continuar-hi vinculat a través de l’Associació d’Antics Alumnes, una entitat cultural molt activa que es va implicar en l’organització del primer aplec sardanista als anys setanta impulsat per Ramon Vila, de La Unió, i pel mossèn Josep Maria Joan-Torres, persona que va ser de gran ajuda per recuperar l’església de Sant Pere i el seu entorn, que estava molt abandonat. Ell va embarcar tota una colla de gent en la construcció de la plaça, entre el temple i la Creu de Terme, per poder-hi celebrar les trobades sardanistes. Allò seria el germen dels Amics de Reixac, una entitat que des d’aleshores ha vetllat per aquest entorn tan emblemàtic. Conservar el patrimoni és una demostració de l’amor pel teu poble.

També va estar vinculat a l’Abi.

Colon és un altre lloc emblemàtic de Montcada. Durant molts anys, va ser el punt de trobada de tota la joventut i focus de la vida cultural. Vaig formar part de la junta en l’etapa del senyor Mas com a president –ell va ser qui em va ensenyar a ballar sardanes. D’adolescent, els meus amics i jo ens colàvem al local pel pati de la casa del doctor Casamada i, si no teníem diners, falsificaven la floreta que havies de comprar per poder assistir al ball. També vaig participar en la representació d’Els Pastorets, de la qual conservo moltes anècdotes divertides.

En jubilar-se, el 1994, aprofundeix en la seva afició pel dibuix i la pintura.

Vaig tenir la sort de tenir Joan Capella com a mestre. Ell em va ensenyar a usar la pintura a l’oli i a crear els meus propis colors, malgrat que jo sempre m’he inclinat per la pintura realista a diferència d’ell. Un dels motius que ha dibuixat i pintat més vegades és el meu estimat Reixac. Crec que en tinc més d’una vintena de versions, algunes de les quals vaig exposar a les dues mostres que he fet a la Casa de la Vila. Pinto per afició i mai he venut cap quadre. M’agrada regalar-los.

Com afronta aquesta última etapa de la vida?

Amb molta serenor. Fa set anys, vaig estar a les portes de la mort a causa d’un tumor a l’estómac de pronòstic greu. Recordo perfectament la sensació que marxava d’aquest món quan se’m va endur amb l’ambulància, però a l’hospital em van aconseguir reanimar. Sembla que encara no havia arribat el meu moment i visc aquests anys de més com si fossin un regal.