“De petita volia cantar i ballar com la Madonna”

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

D’on et ve l’afició per les arts escèniques?
Amb només un any i mig ja tinc una foto tocant un piano de joguina que em van regalar els meus pares. Als tres anys, veient l’afició que hi tenia, em van apuntar a un curs d’iniciació musical de l’Ajuntament. Recordo que gaudia molt a l’aula, on també fèiem expressió corporal. Jo era una nena hiperactiva i després de classe –vaig estudiar primària a l’escola El Turó i secundària a l’institut Montserrat Miró– feia un munt d’activitats, des de dansa fins a solfeig. També vaig estudiar cinc anys al Conservatori de de Sabadell, però finalment vaig optar per l’arquitectura.

Per què vas triar aquests estudis?
Suposo que per tradició familiar –el meu pare ha treballat sempre en l’àmbit de la construcció– i per la pressió social. Jo havia estat una estudiant d’excel·lents i el que s’esperava de mi és que fes una carrera universitària que em garantís un futur laboral. La professió d’actriu i cantant, encara tan associada a la vida bohèmia, no tenia cabuda dins d’aquest esquema.

Finalment, la teva dèria artística va poder més que la pressió social.
Durant un temps vaig compaginar els estudis d’Arquitectura amb classes de cant i claquè i els assajos amb el grup Ocumé. Feia una doble vida, però m’enganyava a mi mateixa i als altres, perquè enlloc d’anar a classe, me n’anava a assajar, fins que vaig decidir abandonar la universitat.

Com va reaccionar el teu entorn?
Va ser un xoc per a la família, que no s’ho esperava, però jo em vaig sentir alliberada. Des dels 13 anys, quan vaig veure actuar la Madonna en un concert, vaig saber que allò m’agradava. Volia cantar i ballar com ella i moure’m a l’escenari amb la mateixa desimboltura. Vaig pensar que algun dia seria allà dalt i ja veus, ara, després de tants anys, estic fent el que per a mi aleshores era només un somni. Em sento afortunada, perquè molts companys d’Arquitectura estan sense feina i han de marxar fora. Divinas, en canvi, viu un bon moment, a pesar de la crisi.

Com van ser els inicis del grup?
Quan vaig deixar els estudis vaig passar per una crisi personal. Tenia ganes de crear, però no sabia quin camí seguir. La meva salvació va ser contactar amb dues joves que, com jo, també tenien moltes ganes de crear. De seguida hi va haver bona química i les idees ja no van parar de brollar. De tota manera, no renego de l’arquitectura perquè m’ha endreçat el cervell i, en certa manera, m’ha proporcionat una metodologia molt útil a l’hora de planificar els espectacles.

Et consideres una persona tímida.Com vas superar la por escènica?
Va ser molt important el meu pas per Ocumé, on vaig fer el meu primer càsting. Els companys em van ajudar molt a perdre la vergonya davant del públic i, anys després, gràcies a Divinas, he aconseguit treure la meva part més ‘cabaratera’ i provocadora. El vestuari i la caracterització són vitals per ficar-te al personatge i deixar de ser tu mateixa.

Què suposa tenir companyia pròpia?
Som una companyia petita que també fa de productora, per tant, ho hem de controlar tot, des de la part creativa, fins als arranjaments musicals, la contractació dels músics, el vestuari i el disseny gràfic. Ens distribuïm les feines, però igualment és molt absorbent. Al principi, no saps com vendre el producte, fins que un dia fas un bon contacte i entres en el circuit. En el nostre cas, trobar fa dos anys Elena Blanco, que va fer de mànager de La Fura dels Baus, va ser determinant per fer el salt definitiu. Ara estic satisfeta perquè penso que això ha arrencat de veritat.

Teniu en marxa tres espectacles, ‘Sing, sing, sing’, ‘Chocolat’ i ‘Enchanté’. Què tenen en comú?
En tots treballem el concepte de la ‘Retroseducció’, és a dir, el culte a l’estètica dels anys vint, trenta i quaranta del segle passat –amb influències de les produccions de Hollywood–, combinat amb elements del cabaret i del món secret femení i el swing, una música que mai passa de moda i que ens connecta amb la vida. És gratificant comprovar com el públic vibra amb tu.