Curiosament, es van conèixer en una sala de ball…
Rodrigo: Sí, al Dragón Rojo, a Cerdanyola, ciutat a la que jo m’havia traslladat des de Còrdova. Era el 1973. Ens vam casar dos anys més tard i em vaig venir a viure a Montcada, a la casa on va néixer Pilar.
Com van entrar al Ball Retro?
Pilar: Sempre m’ha agradat fer esport. Quan em vaig casar, vaig deixar la feina per cuidar les meves dues filles i, a partir dels 33 anys, em vaig aficionar a jugar a bàsquet i a córrer, quan el running encara no estava de moda. He acabat 13 vegades la Marxa a Peu a Montserrat i, habitualment, era la primera dona a arribar perquè sempre he estat molt competitiva.
R: Jo no tenia temps per fer esport perquè treballava moltes hores, però tot va canviar quan em vaig jubilar als 56 anys. Vaig sofrir un despreniment de retina i em van operar cinc vegades, incloent un trasplantament de còrnia. Al final, vaig perdre la visió d’un ull. Tot això em va generar una depressió i els metges em van recomanar que fes esport.
I no van trigar a competir.
P: Ho vam fer per primera vegada amb 58 anys i només set mesos després d’haver iniciat les classes, des de zero, a l’escola Va de Ball de Sabadell, amb els nostres professors, Jonathan Espinosa i Raquel Del Toro. La primera competició va ser a Olesa. Encara no teníem la tècnica apresa i jo em vaig prendre cinc pastilles per calmar els nervis!
Quan van donar el salt per tenir ara un nivell tan alt?
R: Al principi, competíem contra parelles més joves i no guanyàvem gaire. Així vam estar dos anys fins que vam passar a la categoria de més de 60 anys. A partir d’aquí, ja vam començar a arrasar. Tothom coincideix que Pilar, ara mateix, és la número 1 d’Espanya de la seva edat. Jo sóc el número 3. A mi em costa més. Tinc el problema de la visió i mai he tingut ritme per a la música. Ella té un do. De cada mil, en surt una.
Han estat diverses vegades campions d’Espanya i d’Europa i ara són subcampions del món. Quins reptes tenen?
P: Hem de millorar en el vals. En el pasdoble i el tango no tenim rivals, però el vals, tècnicament, és molt complicat. A l’últim campionat del món vaig tenir un pinçament a l’esquena en el pitjor moment, però intentarem guanyar-lo el proper any. Sóc molt competitiva.
P: Jo no ho sóc tant. Sóc més mandrós. Puc passar-me hores al sofà, davant de la tele, però el ball m’anima a sortir de casa i veure món.
Tenen tres néts. Com combinen aquest esport amb fer d’avis?
P: Una de les nostres filles viu a Águilas, on tenim una casa des de fa 25 anys. Ens passem l’any entre els dos municipis. Ho portem bé. Entrenem tres hores a la setmana i podem treure temps per a tot.
A Águilas entrenen en solitari?
R: Sí, ho hem de fer perquè el ball s’ha d’anar entrenant per millorar i no perdre tot el que has après. Quan entrenem sols, és quan més ens barallem a l’hora de corregir-nos les errades. El ball de competició no serveix com a teràpia de parella. No coneixem cap matrimoni que faci ball i que no es baralli entrenant.
Es pot viure del Ball Retro?
R: Al principi, hi havia millors premis, però van disminuir amb la crisi. És una afició cara. Hem de pagar els viatges, la roba, el calçat, les classes de ball… A més, tampoc tens temps per fer turisme durant els viatges.
Què els hi aporta el ball?
P: Et sents més jove. No hi ha edat quan estàs ballant. A més, coneixes molta gent. Fas moltes relacions socials, tot i que quan estàs competint, sempre vols guanyar.
R: M’ha donat moltes satisfaccions i una motivació. Estic molt bé i ara tinc la necessitat de ballar.
O sigui que és molt recomanable per a la gent de la seva edat, no?
R: Totalment. El meu traumatòleg tenia al seu ordinador una fotografia on sortíem ballant i ens posava com a exemple a altres pacients de la nostra edat. Sempre he patit dels genolls i ara, gràcies a què he enfortit la musculatura, em fan menys mal.
P: És un esport molt complet. Mous tot el cos i, a més, treballes el cap perquè has de memoritzar les passes.