“El meus personatges no s’avenen amb la realitat”

L’escriptora i periodista Sònia Hernández (Terrassa, 1976) és un dels 22 joves talents en llengua castellana del segle XXI –l’única autora catalana de la llista– segons l’edició espanyola de la prestigiosa revista literària britànica ‘Granta’. Tot i viure a El Masnou, Hernández té una estreta vinculació amb Montcada i Reixac. És coordinadora de la revista d’investigació literària ‘Quaderns de Vallençana’ de la Fundació Juan Ramón Masoliver, amb la qual col·labora habitualment, i membre del jurat del Premi de Microrelats ‘El Basar’ de Montcada Comunicació, departament municipal on va treballar durant quatre anys. Hernández també exerceix de crítica literària al suplement Cultura/s de La Vanguardia. És autora dels llibres de poemes ‘La casa del mar’ (2006) i ‘Los nombres del tiempo’ (2010) i al 2008 va publicar el llibre de contes ‘Los enfermos erróneos’. El mes vinent veurà la llum la seva primera novel·la, ‘La mujer de Rapallo’.

-Què suposa per a una escriptora jove figurar a la llista ‘Granta’?
Primer, molta alegria de formar part d’aquesta peculiar antologia feta per una revista tan prestigiosa. També suposa una mica més de seriositat i responsabilitat, perquè d’alguna manera t’estan dient que els agrada el que fas, però, sobretot, que tenen molta fe en el que faràs.

-Per què vas optar per l’escriptura en llengua castellana?
Des de petita he conviscut amb el català i el castellà, però la meva llengua materna i la de les meves primeres lectures va ser en castellà. Quan vaig començar a escriure, per tant, ho vaig fer en la llengua que parlava a casa meva, en l’àmbit privat. La llengua és el fenomen primordial per a la comunicació i l’eina de treball bàsica per als escriptors.

-Enrique Vila-Matas va qualificar ‘Los enfermos erróneos’, com un llibre ‘bell i torbador’ on hi ha tantes malalties com secrets. Hi ha una relació causa-efecte?
No ho havia pensat mai, però potser el secret també és una mena de malaltia, perquè impedeix la normalitat o la completa realització d’alguna cosa. Els personatges dels meus contes no s’avenen amb la realitat, són “malalts” perquè tenen seriosos problemes per portar una vida segons els paràmetres considerats normals.

-Quins temes són més presents en la teva literatura? I quins autors t’han marcat?
M’interessen aspectes com la incomunicació, la marginalitat entesa com una incapacitat d’adaptar-se a la realitat, els enganys i les trampes que ens fabriquem a nosaltres mateixos… En aquest sentit, m’han marcat autors molt diversos. Sóc una lectora molt dispersa. Darrerament m’interessa molt Enrique Vila-Matas, Italo Svevo, Juan Marsé, la poesia de César Vallejo, Emmanuel Carrère, Siri Hustvedt, Melania G. Mazzucco i molts altres. Aquest estiu m’ha fascinat la lectura de la novel·la ‘Tiempo de vida’, de Marcos Giralt Torrente.

 -Fer crítica literària, és a dir, opinar sobre el que escriuen els altres, et condiciona a l’hora d’escriure ficció? Ets més autocrítica potser que un altre?
El que escric com a crítica i el que escric “de creació” tenen molt poc a veure i, fins i tot, diria que no guarden cap relació. A l’hora de fer crítica valores la qualitat de l’obra sobretot, però també la feina de l’autor, de l’editorial, el context…, mentre que quan escric ficció només penso en allò que em volta pel cap i que necessito aclarir. Això és el que més em preocupa i la meva autocrítica rau en la valoració de si he aconseguit o no expressar les meves inquietuds i reflexions.

-Un altre àmbit de la teva activitat professional és la comunicació institucional. Vas treballar a Montcada Comunicació i ara coordines la revista municipal El Masnou Viu. Com valores l’experiència?
A Montcada Comunicació vaig aprendre molt, professionalment i humanament, i en tinc molt bon record. Tant de l’experiència allà com a El Masnou he pogut adonar-me que la relació entre comunicació i política és complexa i molt perversa. Són dos aspectes de la vida pública que estan estretament lligats però que haurien de ser independents i això és molt complicat. És una història d’amor i passió impossible.

-La teva vinculació amb Montcada passa per un personatge no gaire conegut pels montcadencs, l’erudit Juan Ramón Masoliver. Per què cal reclamar la seva figura?
Va ser testimoni d’una època clau en la història de Catalunya i d’Espanya: els anys 30 abans de la Guerra Civil. Després, va endegar diverses iniciatives culturals que pretenien evitar la desertització cultural de tot un país. A més, era dipositari d’una cultura humanística que avui dia gairebé ningú no té.

-Quins són els teus pròxims projectes literaris?
A finals de novembre, l’editorial Alfabia publica la meva primera novel·la, ‘La mujer de Rapallo’. Rapallo és el poble de la costa genovesa on Masoliver va conèixer i col·laborar amb Ezra Pound. I, per descomptat, continuar llegint…

Deixa un comentari