‘Els còmics no podem ser personatges còmodes’
Lector voraç i escriptor compulsiu, Quique Macías ha trobat a Can Sant Joan –on viu des de fa un any– una font inesgotable d’idees per crear els seus guions. Cansat de l’anonimat de les grans ciutats, com Madrid i Barcelona, assegura sentir-se molt còmode en aquest barri, on ha connectat ràpidament amb la gent i l’entorn. Nascut a Valladolid fa 37 anys, va començar a fer comèdia per locals de Salamanca amb els seus companys de la Facultat de Psicologia. No va ser fins al 2004 que es planteja dedicar-se professionalment a l’humor, arran de guanyar un concurs del canal Paramount Comedy, que li va donar popularitat. Després de prop de 15 anys actuant a sales d’arreu de l’estat espanyol, l’autor estrena espectacle propi el 9 de desembre al bar Mediterráneo de Barcelona. ‘Clandestino’ és un homenatge als comedy clubs americans i a la incorrecció com a bandera de l’humorista.
Com van ser els seus inicis?
Amb dos companys de la universitat, vam formar un grup d’humor cràpula i nocturn, que vam anomenar “El cerdo de Gunila’. Actuàvem als bars de Salamanca i dels voltants i omplíem sempre. Fèiem poesia, música en directe i monòlegs històrics. Guanyar el concurs del canal Paramount Comedy, em va permetre fer un curs de formació amb Ricardo Castella, un còmic de culte, que ens va ajudar molt a una generació sencera de còmics, la dels anys 1975-1985. La majoria provenim del món universitari o són músics de carrera, que mai no hauríem pensat que acabaríem fent d’humoristes.
Un còmic és també un actor?
Ho pot ser, però no necessàriament. El còmic escriu els seus textos, les seves bromes i, quan creu que el monòleg ja està a punt, va a un club de comèdia on prova si funciona davant del públic. Si riu, se’l queda i si no, tatxa el que falla i ho reescriu. Per fer 20 minuts de comèdia, un professional pot trigar fins a 6 mesos. Un actor es fica en la pell d’un personatge, mentre que un còmic crea una mena d’avatar. Al principi, ets tu però després és com si fos un personatge extrem de tu mateix, que segueix la seva propia lògica però continua connectat amb tu.
Per què el títol de ‘Clandestino’?
Fer comèdia als escenaris s’està convertint en una activitat arriscada avui dia, tenint en compte que, amb la llei ‘mordassa’, et poden caure de 3 a 7 anys de presó per fer un acudit. El més important en un gag és la intencionalitat i la situació. Si la broma es treu de context, qui decideix la intencionalitat del gag és el jutge i això és molt perillós perquè aquí és on intervé la ideologia de cadascú.
Tot s’hi val per fer humor?
Personalment, no m’agrada ni fer ni consumir comèdia del dolor, però hem de defensar d’una forma absoluta qualsevol tipus d’humor com un dels principis més importants de la llibertat d’expressió. Prohibir un acudit o dir que alimenta l’odi és com disparar al pianista. El que realment ens hauríem de preguntar és per què ens riem de determinats gags. També hauríem d’aprendre a gestionar el vaivé d’emocions que podem sentir al llarg d’un espectacle, des del riure, fins a la indignació, la tristesa o la perplexitat. Si ho gestiones bé, tornaràs a casa transformat i seràs una persona més tolerant perquè hauràs fet l’exercici de prendre distància. En última instància, sempre pots marxar de la sala. Jo ho he fet.
I li ha passat que algú marxés, ofès per algun dels seus gags?
A Talavera de la Reina, quan porto deu acudits sobre el PP i Franco, se me’n van deu persones. Aquí em va passar que es van enfadar pel mateix gag un de la CUP i un guàrdia civil. Quan passa això, jo dic que s’han agermanat en la pell fina. Els còmics no podem ser còmodes.
Quin és el punt de partida dels seus monólegs?
Jo escric a partir de la meva experiència i l’observació de la realitat. A través de la comèdia, et pots reconciliar amb el pitjor de tu i, fins tot, amb situacions de marginació que has viscut durant la infància… A mi m’agrada la figura del bufó, que sempre busca ferir, però al que no pots insultar perquè la seva situació de degradació moral és total. També m’agrada l’humor negre. Riure’s de les desgràcies alienes, fa que suportem millor les nostres i enfrontar-nos a la mort des de l’humor és un joc que ens alleuja.
Li agrada viure a Can Sant Joan?
Aquí estic encantat. M'agrada molt més que Fabra i Puig, on vaig viure al principi. En aquest barri és fàcil establir relacions amb la gent. Saludo a la Rosa, la meva veína; parlo amb la fornera; faig tertúlia al bar; els nens gitanos em passegen el nen mentre compro…A més, estic escrivint més que mai. Bifurca està plena de contrastos i s’ha convertit en el nou off de Barcelona, entès com una zona degradada que, de repent, es posa de moda perquè comencen a arribar artistes. En tenim uns quants aquí a la Muntanyeta. També soc fan de la línia d'autobús N3 que em permet estar al centre de Barcelona i tornar a casa de matinada. Reconec que el barri és lleig, industrial, …però hi ha moltes coses que pots fer. A les nits d’estiu, ensenyava versos alexandrins a nens que cantaven rap al parc. És un barri on, a diferencia de Barcelona, passen moltes coses. Hi ha trames i substrames meravelloses, que vas coneixent a poc a poc, com la guerra dels pastissers. És com tenir el canal Netflix en viu. Una altra cosa que m’agrada és que hi ha animals. He descobert porcs senglars que baixen de la muntanya a veure aigua al riu, aus migratòries que fan parada a la llera, ramats d’ovelles…
Vostè també escriu poesia, de fet, ha publicat diversos llibres de poemes.
Sí, llegeixo i escric poesia. Crec que la comèdia i la poesia s’escriuen igual, tot i que busques coses diferents. En la comèdia, busques el conflicte d’una imatge, el gir que et trenca aquella imatge i la creació d’un conflicte que no saps resoldre i et fa riure. Com el clàssic americà: ‘M’agradaria morir dormint com el meu pare, no com els sues passatges que va morir cridant’. En canvi, en la poesia busques la bellesa, el ritme,…però la tècnica és la mateixa. El primer pas és anotar les idees que et venen al cap i partir d’aquí, elaborar.
I encara li queda temps per gestionar la Casa del Caracolero, a Torralba de Ribota.
Sí, és un poble aragonés de només 70 habitants on vaig comprar una casa molt gran per convertir-la en un centre de residències artístiques. Hi venen escultors, pintors, còmics, guionistes, directors de cinema, ballarines…però també altres professions no vinculades a l'art. Ho gestionem la meva dona i jo. Només cobrem 5 euros al dia per pagar la llum i l'aigua. La casa és tan vella que tothom hi troba alguna cosa per fer. Fa poc va venir un entomòleg a caçar insectes i durant la seva estada, com era grafiter, va decorar la xemeneia. La casa es va nodrint de diferents influències i es transforma dia a dia.