“Els graffitis posen una nota de color a les ciutats”

Què et va atraure del graffiti?
De sempre m’ha agradat la fotografia i, abans de dedicar-m’hi a pintar parets, anava a Sant Andreu, a Barcelona, i mirava què feien altres nois, els treia fotos… Casualitats de la vida, quan vaig començar a estudiar FP a La Sagrera, un company era graffiter i, mira, ja porto 20 anys dibuixant el meu nom.

Això eren els anys 90, coincidint amb el primer boom del graffiti. Tens uns bons records dels inicis?
Sí. Recordo que aquí a Montcada, des de l’Ajuntament, se’ns va donar molt suport a través de la Regidoria de Joventut, que ens va concedir molts permisos per pintar a diverses parets. D’aquella època és el mural que hi ha al Parc de les Aigües, sota el pont de l’avinguda de la Unitat, o el túnel al final del carrer Bateria, a Can Sant Joan. Al principi, no teníem gaire coneixements de la tècnica, però era flipant la quantitat de gent que pintava. Però, aquest període daurat es va acabar a final dels 90, ja no hi ha permisos i disminueix el nombre de graffiters. De fet, ara al municipi només en quedem dos.

I ara estem vivint una època en què el graffiti ja no està mal vist. T’agrada?
La societat s’ha acostumat a veure graffitis i creu que el graffiter ja no és un delinqüent. S’ha acceptat socialment, sigui per a bé o malament.

Què vols dir?
No m’importa que el graffiti sigui odiat i perseguit perquè és una manera de transgredir, però haig de reconèixer que jo també me n’aprofito una mica de la seva institucionalització, perquè ara guanyo diners amb els tallers i cursets que faig als nois i fent encàrrecs de particulars a persianes, murs, parets…

El graffiti és un art?
Per a mi, és un hobbie. Però sí que és cert que últimament hi ha gent de Belles Arts que està veient el filó  del graffiti com un negoci i fa autèntiques obres d’art on el ninot té més importància que el nom. La penya del graffiti no ho fa com una expressió artística.

I, per què ho feu?
Cap graffiter et podria explicar perquè ho fa. Jo ho considero un 60% estètica i un 40% ego perquè ens agrada veure el nostre nom escrit a una paret. Porto 20 anys pintant i mai he repetit el dibuix. L’objectiu de qualsevol graffiter és posar el teu nom al màxim nombre de llocs possible i, si et surt bé, és quan la gent comença a conèixer la teva signatura a tot arreu.

T’han posat moltes multes?
Algunes, però de quantitats petites, cap ha superat els 300 euros, perquè pinto a llocs poc problemàtics. Però ara s’han posat molt durs en aquest tema, sobretot a Barcelona, que no es pot pintar enlloc encara que el propietari et doni permís. Quina paranoia! Si t’agafen, et pot caure una pena més gran que si fas una estrabada de bossa.

Has tingut algun incident amb la policia?
Ja, ja, ja! Un de molt bo. Una vegada estava pintant una paret i veig que venen els Mossos. Vaig pensar que d’aquesta no em salvava, però la meva sorpresa va ser quan un dels agents se’m va acostar per donar-me el seu telèfon i fer-me un encàrrec!

Quina paret t’agradaria pintar a Montcada?
M’agradaria renovar la paret del Parc de les Aigües, que fa gairebé 20 anys que la vam pintar. El mur del camp de futbol de Can Sant Joan també és molt atractiu.

Què intentes ensenyar als nois i noies que s’apunten als cursets que organitza la Regidoria de Joventut a Can Tauler?
Primer de tot, que si pensen que estan fent un curs de dibuix, que s’han equivocat. Els ensenyo a pintar el seu nom i, de vegades, també dibuixem un ninot per donar força al nom.

Vius del graffiti?
Els 12 mesos de l’any, no. Sí que és cert que, com que no pago hipoteca, em puc permetre el luxe de viure d’aquest hobbie quan, sobretot a l’estiu, faig tallers per a joves.

Una reivindicació.
Que el graffiti no es confongui amb els tags, aquests gargots en negre que embruten el mobiliari urbà i les parets. Els graffitis posen una nota de color a les ciutats.