‘Els refugiats es mereixen que els donem un cop de mà’
Exiliat als 15 anys. El drama que avui dia viuen els refugiats que arriben a Europa fugint de conflictes bèl·lics als seu països d’origen l’entén perfectament algú que, com Antonio Sans (Arbeca, 1923), es va haver d’exiliar a França amb la seva família quan només tenia 15 anys, a les acaballes de la Guerra Civil espanyola. En Tonet, com el coneixen els més propers, va viure a tres camps de refugiats, primer al de les platges d’Argelès i després als de Le Bacarès i Sant Cyprien, separat dels seus pares i dels cinc germans que van quedar escampats per la geografia francesa i, poc després, sotmesos a l’ocupació nazi. Malgrat que han passat més de 75 anys, aquest veí de Terra Nostra no oblida les penúries que va haver de suportar fins que va poder tornar a Catalunya i refer la seva vida. “A banda de la gana i el fred, el pitjor era l’enyorança que sentia”, recorda. Per això, en Tonet s’exclama quan veu per televisió com Europa gira l’esquena als refugiats: “Que no t’hi hagis de veure mai; és molt dur marxar de casa així, no els podem donar l’esquena”.
Què recorda de l’inici de la guerra?
Tenia 13 anys i vivia a Arbeca, amb la família, els pares i cinc germans. Al costat de casa nostra hi havia el centre cívic de la CNT i les FAI. Recordo que anaven pel carrer armats, empaitant els feixistes. Al poble governava ERC, la majoria era d’esquerres.
I com canvia el seu dia a dia?
Nosaltres vam seguir treballant la terra, com sempre. Però el meu germà gran, Julio, que militava al PCE se’n va anar al front d’Aragó i poc després també va marxar el segon, Josep.
Quan decideixen fugir a França?
Al desembre del 1938. El meu germà gran s’havia significat molt amb el PCE i el pare va decidir marxar per por a represàl·lies. Vam carregar el carro deixant la casa i les finques i vam enfilar cap a França. L’1 de gener hi entràvem pel Coll d’Ares.
Com va ser el trajecte?
Recordo una llarga cua de carros i de milers de persones fugint, camí de l’exili. A l’alçada d’Igualada, en un bombardeig aeri, el carro que anava quatre llocs per davant del nostre va volar pels aires.
Va passar por?
És curiós, però al final t’acostumes a tot. Són tantes les ganes de viure que no veus el perill, tot i tenir-lo davant.
I gana?
Durant el viatge, gens, dúiem moltes provisions… Després sí, molta! Perquè, en arribar a Molló, s’acabava la carretera i vam haver de deixar el carro amb totes les pertinences i pujar la muntanya en ple hivern.
Què van trobar passat el Coll d’Ares?
El primer poble de França, Prats de Molló, que estava desbordat per l’arribada d’exiliats. Ens van concentrar al camp de futbol i vam estar a l’aire lliure 15 dies, suportant el fred i la neu i menjant un ranxo aigualit. No hi havia ni tan sols lavabos.
I després?
Va venir el pitjor, quan ens van separar a tots. A la mare i els petits els van enviar cap al nord. Jo em vaig quedar amb el pare, primer al camp de refugiats d’Argelès, en plena platja, quatre o cinc mesos envoltats per una tanca de filferro. Després a Le Barcarès i a Sant Cyprien, on ja hi havia barracons i lavabos. Vaig passar més de dos anys tancat en camps, al principi amb el pare, però a l’any el van contractar per treballar i em vaig quedar sol. Va ser molt dur, jo tenia 17 anys i estava molt enyorat.
Com hi va sortir?
Gràcies a què el pare em va aconseguir una feina i em va venir a buscar. Vaig anar a parar a casa d’uns pagesos de Villeneuve de Montreal.
Aleshores ja havia començat la Segona Guerra Mundial.
Al principi nosaltres no estàvem a la part de la França ocupada pels nazis, però al final van acabar arribant-t’hi. Un dia van entrar al poble dos camions alemanys i ens van fer pujar a tots els refugiats espanyols.
Quin malson.
Ens van dur a un camp de Carcasonne per acabar després a Marsella, on ens feien treballar en la construcció d’un moll al port per amagar submarins alemanys. Uns companys i jo vam decidir fugir en tren amagant-nos als lavabos cada cop que passaven agents de la Gestapo i les SS.
I un cop de tornada a Carcasonne?
A l’octubre del 1944, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, vaig saber que un grup de 8.000 republicans volia arribar a Espanya a través de la Vall d’Aran. I m’hi vaig afegir, com a membre dels maquis.
Què va passar després?
Vaig deixar el grup i vaig arribar fins a Agramunt on em va detenir la Guàrdia Civil. Em van caure dos anys i mig de pressó, 2 per ser dels maquis i mig per dur a sobre divisa estrangera.
És una experiència difícil d’oblidar.
I tant! Això queda per sempre. Només ho sap qui ho ha passat. Per això entenc els pobres refugiats que fugen del seu país en guerra. Es mereixen que els donem un cop de mà.
Nova secció de videopòdcast amb entrevistes a laveu.cat
El barraquisme centra la reunió de treball de les policies de cinc municipis
Mas Rampinyo viurà la seva Festa Major del 26 d’abril a l’1 de maig
El Ple donarà suport al desdoblament de l’R3 d’acord amb la proposta de les plataformes PTP i Fem Vallès
El benjamí A del FB Montcada guanya la lliga de manera brillant quan encara falten sis jornades
