“Em considero afortunada, tinc el cor d’un fórmula 1”
Trasplantada de cor. Amb només 25 anys, Mar Mesa –actualment en té 40 i viu a Can Cuiàs des del 2002–, va passar de ser una persona sana i amb tota la vida per davant a tenir els dies comptats. “I tot per un refredat mal curat”, explica, una afecció comuna que dissortadament li va provocar un virus que li va inflamar el cor fins al punt d’haver de necessitar un trasplantament per seguir vivint. Després d’haver superat aquesta dura experiència, Mar és avui dia una dona sana i feliç i, com a presidenta de l’Asociación Trasplantados Asociados de Corazón en Cataluña (TACEC), dedica part del seu temps lliure a ajudar altres persones que es troben en les mateixes circumstàncies que ella va haver d’afrontar en plena joventut i que, per sempre més, marcaran la seva existència. El seu testimoni serà present el 18 de desembre a la propera Marató de TV3 destinada enguany a la regeneració i trasplantament d’òrgans i teixits.
st1:*{behavior:url(#ieooui) }
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}
La història de la seva vida té un abans i un després. Com va anar tot plegat?
Tenia 25 anys quan vaig començar a trobar-me malament. Pensava que estava anèmica perquè estava molt cansada, no tenia esma per a res. Anava a la feina arrossegada i pujar les escales de casa era un suplici (vivia en un quart pis sense ascensor) i als matins em llevava amb una tos persitent, la típica dels fumadors, però jo no fuvama. I així vaig estar gairebé cinc mesos.
Sense anar al metge?
Sí, malauradament si hagués anat d’inici la cosa no hagués acabat sent tan greu, perquè tot va venir d’un refredat mal curat. El virus es va quedar al cor i el va inflamar. Compte amb això, perquè a mi gairebé em costa la vida! Si m’hagués medicat a temps, segurament la inflamació hagués estat puntual i el cor hagués tornat al seu tamany original.
El diagnòstic va ser ràpid?
Recordo que era el mes d’agost i cada vegada em trobava pitjor, tenia els pulmons plens de líquid i em costava respirar, dormia fins i tot incorporada. Així que vaig anar al metge d’urgències i em van fer un electro que va sortir totalment alterat. Després de repetir-lo diverses vegades, em van dir que em derivaven al cardiòleg, encara que el metge que em va atendre deia que segurament seria un tema nerviós. La meva doctora de capçalera no ho acabava de veure clar i em va donar cita per al pneumòleg.
I què va passar després?
Doncs que el pneumòleg, només veure’m, es va adonar que estava en situació crítica. Tot i que no m’ho va dir, per la seva cara vaig entendre que la cosa era greu. Em van hospitalitzar i els van dir als meus pares que m’estava morint.
Era conscient de la gravetat de la situació?
Tot i que jo insistia als metges que em parlessin clar, la família va demanar que no m’ho diguessin i crec que, en aquell moment, em va ajudar no saber-ho perquè segurament m’hauria enfonsat. De tota manera, als 15 dies i després d’haver superat la fase crítica, perquè finalment van aconseguir estabilitzar-me, vaig saber que necessitaria un trasplantament.
I com va reaccionar?
Millor del que em pensava. Vaig complir 26 anys a l’Hospital i tenia moltes ganes de viure.
Quan va arribar el trasplantament?
Va ser el 23 de gener del 1999, 16 mesos després. Recordo que quan em van confirmar que tenien un cor per a mi em va entrar una por terrible i no deixava de plorar. Estava convençuda que m’anava a morir mentre que la meva mare no parava de dir-me que precisament seria aquell cor el que em donaria la vida.
I així va ser.
Doncs sí, vaig estar hospitalitzada dues setmanes i, 15 dies després de tornar a casa, ja pujava les escales sense problemes.
Ha hagut de renunciar a moltes coses pel fet d’estar trasplantada de cor?
La principal, a ser mare biològica però tot i que al principi em va doldre, no és una qüestió que m’angoixi. A més, la meva parella i jo tenim clara l’opció d’adoptar. A banda d’això, faig una vida absolutament normal. Treballo, practico esport, viatjo… Em considero afortunada, tinc el cor d’un fórmula 1. Això sí, em cuido molt i evito situacions de risc. Per exemple, no puc viatjar a països on no hi hagi bones condicions sanitàries o higièniques perquè no em puc exposar a agafar infeccions.
Celebra el dia del trasplantament com un nou aniversari?
Celebro cada dia com si fos un regal i agraeixo profundament la generositat del meu donant i de la seva família. El seu gest em va salvar la vida.
I des de l’entitat que presideix, TACEC, quina tasca fa?
Sobretot donar suport als malalts i a les seves famílies. Quan has passat pel mateix entens la por i l’angoixa que se sent. El teu testimoni els ajuda a veure que, després del trasplantament es pot tenir una bona qualitat de vida.
L’antiga Nissan podria fabricar components del cotxe elèctric Omoda d’aquí a dos anys
Pau Montfort rep el tercer premi del concurs Exporecerca Jove amb un treball sobre la leucèmia
Francisco Sánchez Vallejo retrata personatges famosos de Montcada
L’odissea d’una família per aconseguir una plaça a l’escola especial per al seu fill amb discapacitat
‘El barri que envoltarà el futur hospital estarà connectat al municipi i dotat de serveis’
