‘Em sento viu escrivint i omplint papereres’
Del rock, a la calma. Josele Santiago (Madrid, 1965) va viure intensament la seva joventut, sent el cantant i compositor de les lletres de les cançons de Los Enemigos, considerat com un dels grups de rock en espanyol més importants entre el final de la ‘movida madrilenya’ i l’inici del moviment indie. Al 2005, la banda es va separar i, tot i alguna trobada puntual, Santiago va iniciar una carrera en solitari amb la publicació de cinc àlbums amb un estil més intimista i reflexiu. Català d’adopció des de fa gairebé una dècada, des del mes d’abril viu a Montcada, el poble natal de la seva parella. Josele ha trobat a la serralada de Marina l’espai ideal per pensar les lletres de noves cançons i, a camí entre Madrid i Montcada, es mostra preocupat per la situació de la indústria musical, la manca de llibertat d’expressió i el conflicte amb el procés independendista.
Què fa vivint a Montcada?
Vaig venir darrera d’una rosa que és de Montcada! (riu). Portem 10 anys vivint a Catalunya, primer a Castelldefels i després a Barcelona. Quan ens vam cansar de la gran ciutat, li vaig proposar d’anar a viure al seu poble.
Ja no li interessen les grans ciutats?
No. De fet, abans de venir a Catalunya ja vivia als afores de Madrid, enmig del bosc. A la serralada de Marina tinc el silenci que necessito per treballar. Montcada és un poble tranquil i, a més, está ben comunicat.
Es veu molt de temps vivint aquí?
Sí, perquè em trobo molt a gust. Cada dia m’aixeco ben d’hora i pujo fins a l’ermita de Reixac o agafo el camí del riu. Sempre dic que escric amb els peus perquè passejar m’ajuda a inspirar-me. Vaig amb una llibreta i un llapis, anotant idees. Aquesta és la part intuïtiva i caòtica. Després, arriba la disciplina de posar-ho tot en ordre sobre un paper i amb una guitarra al costat. Em sento viu escrivint i omplint papereres.
Va ser dura la separació de Los Enemigos després de 20 anys junts?
Ens ho vam passar molt bé durant tots aquells anys, pero en un grup reduït de gent és normal que acabis una mica fart. Jo escrivia les cançons i necessitava aire, provar altres coses i fer quelcom diferent. Tot i la separació, hem tornat a tocar junts i volem seguir gravant temes en el futur.
El model de la indústria musical ha canviat molt als últims anys. Com s’ha adaptat anant en solitari?
Els músics no hem viscut mai de vendre discos, però s’ha de regularitzar més la reproducció en continu. Cobrem una misèria per cada cançó. A més, has d’anar estalviant amb el que guanyes a les actuacions per poder pagar-te la gravació d’un disc. Jo, de moment, no em queixo perquè em contracten força per fer concerts.
Li preocupa alguna cosa més de la situació actual de la música?
Ara els artistes joves ho tenen molt complicat per actuar en directe perquè les sales et demanen un lloguer. També hi ha un problema greu amb l’SGAE. No té sentit que hi hagi un òrgan que englobi artistes i editors, és un contrasentit. Haurien d’aparèixer societats de gestió alternatives.
Quins projectes té per al futur?
Properament, es publicarà un concert en directe que vaig gravar a Madrid amb algunes col·laboracions com les de Leonor Watling o El Niño de Elche. També tinc pendent gravar algun treball nou amb Los Enemigos.
No són temps fàcils per a la llibertat d’expressió. N’està d’acord?
Ara estem pitjor que a l’època de la Transició. És demencial que un músic vagi a la presó o hagi de fugir a l’estranger per la lletra d’una cançó. Crec que estem pagant massa anys de correcció política. La llibertat d’expressió està totalment escapçada. Per sort, el meu estil és obert i les meves lletres poden tenir més d’una lectura.
Com ha viscut aquest últim any tan convuls a Catalunya?
Aquí sóc un espia i a Madrid, un traïdor (riu). Em va cabrejar molt el que va passar l’1-0 amb l’arribada de la polícia pegant a la gent, em va semblar una barbaritat innecesària i contraproduent. Si no hagués estat fora, també hauria votat després de veure tot el que va passar.
Com se soluciona aquest conflicte?
Amb diàleg. Estic a favor de les xarxes socials, però crec que fomenten el pensament únic. Aquest conflicte dilueix la lluita de classes perquè ja no es diferencia entre treballadors i empresaris. Ara es parla d’independentistes o no independentistes.
S’ha plantejat marxar de Catalunya?
De moment, no. Hi estic molt a gust. El que sí m’agradaria és incorporar cançons en català al repertori dels meus concerts. Després d’una dècada aquí, ja em sento una mica català.
Actualment en portada
L’antiga Nissan podria fabricar components del cotxe elèctric Omoda d’aquí a dos anys
Pau Montfort rep el tercer premi del concurs Exporecerca Jove amb un treball sobre la leucèmia
Francisco Sánchez Vallejo retrata personatges famosos de Montcada
L’odissea d’una família per aconseguir una plaça a l’escola especial per al seu fill amb discapacitat
‘El barri que envoltarà el futur hospital estarà connectat al municipi i dotat de serveis’