‘Ens hem d’implicar per salvar el nostre patrimoni paisatgístic’

Alhora que Antonio Álvarez es va enamorar de la seva dona, Lourdes Ortigosa, a principi dels anys 80, ho va fer també de l’entorn de la casa familiar ubicada a Reixac des de principi del segle XX. “Ella em va ensenyar el que era un país i un petit meravellós tros d’aquest territori que, poc a poc, m’ha absorbit; quan més el conec, més el vull conèixer”, explica. I el cert és que Antonio transmet de forma autèntica aquesta passió que sent pel bosc de Reixac on passa bona part de l’any. Sentir-lo parlar dels puputs que ronden per Ca n’Ortigosa, dels concerts de rossinyols que sent al vespre interromputs pels udols d’alguna òliba solitària o de les àguiles que veu quan el vent de la marinada bufa fort, planejant estàticament a la recerca d’algun conill despistat, és realment captivador. Aquest idili que manté amb l’espai que l’envolta és el que el va animar a crear ara fa dos anys el col·lectiu la Màquia, en defensa de la protecció del medi natural.

Antonio Álvarez, a l'exterior de la casa de la Serralada de Marina on viu
Pilar Abián

Què significa viure al bosc?

Tenir el privilegi d’aprendre de l’entorn. Quant més aprens, més conscient ets de la teva ignorància sobre un territori, un ecosistema que fa segles que ja hi és i que pot ser destrossat per l’ignorància humana en qüestió d’hores; per l’avarícia, en mesos, i per la corrupció, en anys.

Quina és la millor època de l’any?

Totes són espectaculars. Puja, para, escolta, observa i… apren. Si, a més a més, pots aconseguir un mestre, fantàstic! Una de les meves mancances es l’ignorància sobreels noms d’arbres, plantes i ocells. Tinc la enorme sort de comptar amb Josep, de Can Tianet, i, quan no sé alguna cosa, pregunto. És un immens error perdre’s el grandísssim capdal de coneixements que pot desaparèixer si no es recullen les vivències i experiències d’aquesta generació de gent de la terra. Més que un error, es una irresponsabilitat imperdonable.

Un dels perills del bosc són els incendis. N’ha tingut alguna mala experiència?

Vaig ser testimoni de com una persona va arriscar la vida en un incendi intentant salvar casa meva. El foc envoltava Ca n’Ortigosa, les puntes de les bigues de fusta de la teulada començaven a fumejar i el fum ho envaïa tot. Véiem com s’elevaven flamarades a l’altra banda del torrent d’en Güell anunciades per un soroll que et recordava qui manava allà amb total nitidesa. Aleshores,  un avió bombarder va deixar anar l’aigua sobre la casa i, en enlairar-se, va topar amb la panxa amb els cables de la torre d’alta tensió i va desparèixer engolit per una intensa fumera. Van passar uns segons interminables fins que vam veure l’avioneta remuntar el vol. La pregunta muda que ens fèiem tots era: I això per què? L’incendi va ser provocat per mà de l’home.

Sortosament cada cop hi ha menys focs gràcies a les mesures de vigilància i a la prevenció.

Estic d’acord amb la vigilància i vull fer un especial reconeixement als nostres voluntaris de l’ADF i de Protecció Civil. Però la prevenció és la gran oblidada. No tenim més que llegir les Conclusions de la Comissió d’Investigació del Parlament sobre l’incendi forestal d’Horta de Sant Joan al 2010. Tot està per fer!

I quines són les accions que proposa la Màquia en defensa del bosc?

Debat, implicació, reconversió a activitats respectuoses, canvi conceptual… L’Ajuntament i el Consorci de la Serralada de Marina s’han de coordinar i abandonar l’improvisació. L’anàlisi de com i perquè hem arribar on som és imprescindible però amb l’única intenció de trobar-hi solucions. Cal implicar-se per salvar el valor paisatgístic de Montcada i també cal voluntat política. Avui per avui, no hi cap programa polític de cap partit que expliqui un projecte consolidat, nítid, sòlid, seriós, assumible i sense vaguetats. Proposo un pacte social i municipal obert a tothom per evitar instrumentalitzacions.

Què opina del nou col·lectiu ‘Obrim vies’ que vol conscienciar la població sobre els problemes mediambientals?

Resulta esperançador veure com gent de molt diferent procedència social i política poden coincidir amb rotunditat al voltant d’una idea que, d’altra banda, és de sentit comú: ens estem carregant un patrimoni natural i cultural per inacció sense pensar en les futures generacions.

Falta respecte pel bosc?

Em sorpren com hi ha gent que, quan passeja per la muntanya, crida. La idea que aquí no hi ha res, que tot és mort, que es pot fer tot allò que a la ciutat seria inacceptable impregna el teixit social. Aquí es poden abocar runes, fer soroll, abandonar escombraries, muntar curses de cotxes i motos, festes descontrolades… Montcada viu d’esquenes a Reixac. Cal trobar la resposta a la pregunta: Montcada què vols fer de Reixac?

Deixa un comentari