“Espero que La Unió es consolidi com a escola”

Forjadora d’esportistes i artistes. Al 1995, quan Pili Cañero (Sabadell, 1973) treballava en una escola de Les Fonts (Terrassa), va aterrar a Montcada per fer una suplència de només uns mesos. D’això ja fa gairebé 16 anys, el mateix temps que aquesta entrenadora, actual directora del club gimnàstic La Unió, porta formant en aquesta disciplina –tan enlluernadora com sacrificada– els centenars de nenes que han passat per l’entitat de Mas Rampinyo. Els seus primers contactes amb la rítmica van arribar als 11 anys. Era massa gran per convertir-se en una esportista d’elit, però no per començar a forjar-se una carrera com a entrenadora. “La meva filla, que té sis anys, també fa gimnàstica rítmica”, explica Cañero qui, si no té prou amb els entrenaments i les competicions, també és jutgessa de rítmica durant els caps de setmana. El seu desig és que La Unió esdevingui un referent d’escola d’aquesta disciplina i aconseguir un major reconeixement d’aquest esport.

Quantes nenes hauran passat per les seves mans?
La veritat és que no les he contat mai, però centenars i centenars. La majoria són de Montcada però el club és conegut fora i també hi venen de Ripollet, Cerdanyola o de Santa Perpètua. Tot i això, tinc la sensació que a barris com Can Cuiàs la gent encara no sap que existim; si fos així, crec que tindríem més alumnes.

I hi ha lloc per a totes?
L’oportunitat de fer gimnàstica li donem a tothom, però no totes fan carrera. Quan veig que alguna destaca, la preparem per a la competició a la nostra entitat o les derivem a clubs com el Sabadell o el Cerdanyola.

Com es presenta la temporada?
La primera comarcal se celebrarà el 12 de març al pavelló Miquel Poblet. Enguany tenim una vintena de gimnastes en iniciació i una desena en les categories de Promoció, on ja fan aparells. I a més, tinc 80 nenes que no competeixen. Aquesta temporada hem decidit no estar presents a la Copa Catalunya.

Vostè ara ha baixat una mica el ritme, perquè?
Quan va néixer la meva filla, al 2004,  vaig decidir no fer-me càrrec directament de les nenes de competició, entreno les de la base i decideixo quina pot passar a competir. També m’ocupo del grup de gimnàstica de mares. De tota manera, els nervis de les competicions no me’ls trauré mai!

Per què sempre hi ha tant d’estrès quan comença una competició?
Perquè la rítmica és un esport en el que és pateix molt, qualsevol errada et pot comportar una desqualificació o una reducció de la puntuació, es busca la perfecció.

Llavors entendrà la fama de dures que envolta les entrenadores…
La normativa i el funcionament d’aquest esport l’han creat les russes, que són molt estrictes i és d’aquí d’on crec que ens prové la fama. Jo no estic d’acord amb aquesta actitud dura i rígida, si una gimnasta no respecta les normes se li ha de retreure el comportament, però quan es tracta d’una errada en una competició no deixo de pensar que es tracta d’un esport i punt, no s’acaba el món.

La rítmica és molt sacrificada, què pot motivar, doncs, a practicar-la?
És un esport molt complet perquè es treballa l’equilibri, la flexibilitat, la coordinació i la potència, però precisament això el fa tan complicat, perquè s’ha de combinar tot aquest aspecte físic amb el ritme de la música que hàgim triat en una peça, la gràcia… En definitiva, es tracta de ser esportista i artista.

I si parlem de sacrificis…
Són hores i hores d’entrenament a costa de renunciar, per exemple, a estar amb les amigues o a una festa d’aniversari perquè tot el calendari de competicions està molt atapeït de cites durant els caps de setmana… És sacrifici de les nenes i dels seus pares, no només per haver d’acompanyar-les sinó pel cost que suposa tenir una filla en competició. Un mallot per competir té un preu de 100 euros en amunt. La veritat és que les famílies són fonamentals perquè el club tiri endavant.

Les nenes que no són triades per competir es frustren?
La veritat és que no, tot és un procés molt natural i elles mateixes se n’adonen de qui podrà fer carrera en la competició i de qui no, fins i tot es proposen les unes a les altres. Les entrenadores també fem molta pedagogia en aquest sentit i, a banda d’això, els que tenen l’última paraula són els pares.

Vostè desmenteix que les noies no fan tant esport com els nois.
Totalment, però hi ha disciplines, com la rítmica, que no són gens reconegudes malgrat la quantitat de nenes que la practiquen. Tot són traves a l’hora de buscar patrocinadors o simplement trobar un lloc on fer una competició, sempre tenen prioritat altres esports.

Què espera del club?
M’agradaria que La Unió es consolidés com a escola de gimnàstica rítmica, com ho són ara els clubs de  Sabadell, Sant Feliu o Cerdanyola, on han anat alumnes que han passat per aquí per continuar la seva carrera. De tota manera, ara mateix estem en un bon moment, tenim moltes nenes i l’entitat funciona.

 

Deixa un comentari