‘Estar activa i alegre és el que em dona vida’

L’edat no és cap impediment perquè aquesta dona, nascuda el 28 de desembre de 1925 a Ciudad Rodrigo (Salamanca), gaudeixi d’una vida plena. Gràcies al seu bon estat de salut, fa a diari i sense ajuda les tasques de la llar. Cuina, va a comprar i es desplaça amunt i avall amb el bus per complir amb una atapeïda agenda que d’altres més joves voldríem. Però el més envejable de tot és l’alegria que destil·la

Carmen Martín complirà 97 anys el pròxim 28 de desembre
Pilar Abián

A la meva família hi ha molts antecedents de gent longeva; la meva mare va morir amb 107 anys i la meva àvia materna, amb 105. No sé si el fet que jo vagi pel mateix camí és una qüestió genètica o potser hi ha d’altres motius. En qualsevol cas, tinc la sort de no haver tingut cap malaltia greu al llarg de la meva vida; no em fa mal res i només em medico per a la tensió. Fa un any vaig passar la covid; em va deixar uns dies tocada, però em vaig recuperar. No fa gaire, vaig anar al metge i quan va veure que el meu historial estava pràcticament buit, es va posar les mans al cap, no s’ho acabava de creure.

Jo crec que mantenir-me activa és el que em dona qualitat de vida. No tinc ningú que em faci la feina, m’agrada netejar i cuinar i ho faig a diari. També vaig a fer la compra amb el carretó i em desplaço amb l’autobús. Cada dia de la setmana, excepte els dimarts, faig alguna activitat, la majoria al Centre Civíc Montcada. Dilluns vaig a classes de tai-txí, dijous faig ioga i divendres, canto a la coral. I els dimecres, vaig al Casal l’Alzina de Terra Nostra a fer vestits de paper. N’he fet set i és tot un art. Hi ha una modista que ens guia i ens ensenya; el procés és molt entretingut i elaborat, hi ha parts dels vetits que són de ganxet i les fem filant primer el paper amb una màquina. A més, fem de models i, de tant en tant, participem en desfilades, la més recent va ser a l’octubre, a Palau Solità i Plegamans.

El 28 de desembre compliré 97 anys, però em sento jove. Faig classes de tai-txí, ioga, cant coral i vestits de paper

Vaig arribar a Montcada l’any 1957 amb el meu marit i les meves dues filles. Uns amics ens van dir què aquí hi havia possibilitats de feina i va ser cert, el meu marit va entrar a la fàbrica Aismalibar i jo treballava a cases particulars. Em vaig fer un tip de treballar. Primer ens vam establir en un pis petit de Mas Rampinyo i, un any després, vam anar a la Font Pudenta. Al poc temps de ser-hi, vam viure la riuada i la nevada del 62. La nit de la riuada sentíem els crits d’auxili però no podíem sortir perquè era perillós. L’endemà, el meu marit va anar a ajudar als daminificats i, en aixecar un armari, es va trobar amb el cos d’un nen; va tornar a casa malalt. Al desembre, amb la nevada, vam passar molt de fred perquè no teníem carbó per escalfar-nos.

M’agrada molt riure, soc alegre de mena i m’encanten les bromes


M’agrada molt riure i sóc alegre de mena. El meu marit, Manolo, també era molt divertit, trobo a faltar les seves bromes. Una vegada, quan estava prohibit disfressar-se per Carnaval, en plena dictadura, ens vam saltar la norma i amb uns amics vam anar disfressats fins al carrer Major. En passar per davant de la comissaria, ens van fer recular i tornar cap a casa. Encara me’n recordo del fart de riure que ens vam fer.


Manolo tenia la il·lusió de tornar al poble quan es jubilés, però no va ser-hi a temps, va morir als 59 anys de càncer de pulmó. Jo m’he quedat aquí perquè m’hi trobo a gust i tinc la família a prop, les filles, els gendres, els quatre nets i els dos besnets. A més, m’agrada la vida de barri. A la Font Pudenta participo a les activitats que fa l’AV; quan és la castanyada, reparteixo castanyes i també col·laboro amb la sardinada. Aquest és un veïnat entranyable.

Seccions:

Deixa un comentari