‘Fem molt més que canviar bolquers’

És l’última de les pioneres de l’escola bressol a Montcada i Reixac que encara està en actiu, però per poc temps. Carme Mur es jubilarà el pròxim mes d’agost, després de quaranta-dos anys dedicada en cos i ànima a la primera etapa de l’educació infantil. Tanca la seva vida professional a l’EBM Font Freda, una les cinc escoles bressol de titularitat municipal que hi ha a la ciutat. Fa quatre dècades, Carme i les seves companyes –Marta Molina, Montse Madurell, Margarita Soto, Loli Vázquez, Mireia Gutin, Encara Fernández, Maribel López, Yolanda Milán– van plantar la llavor de l’educació de 0 a 3 anys que ara coneixem, però la seva lluita continua vigent perquè les professionals no compten encara amb el reconeixement social i laboral que es mereixen.

Soc de Can Sant Joan i, des de petita, m’han agradat els infants. Vaig començar a treballar als 16 anys en una escola religiosa de Sarrià. El 1983 vaig aterrar a la guarderia Rondinaires, una cooperativa de pares i mares al carrer Clavell. Allà vaig conèixer Encarna Fernández, la meva companya de lluites durant quaranta anys per una escola bressol de qualitat i unes condicions laborals dignes.

En aquella època, a Montcada i Reixac, hi havia dues guarderies més, la Xivarri, a la plaça Lluís Companys, i la Baldufa, al carrer Domingo Fins. Eren temps difícils i vam creure que, si uníem les nostres forces podríem, tenir un futur millor. I així va ser com vam crear la cooperativa d’escoles bressol, que no hauria estat possible sense la implicació de l’Ajuntament i de les famílies.

El 1984 vam signar el primer conveni amb la Generalitat, que aportava el 50% del finançament i l’altre 50% anava a càrrec de l’Ajuntament. Però, a partir del 1995, la Generalitat va denunciar l’acord en considerar que els comptes no eren clars i va deixar d’abonar la seva aportació, uns nou milions de pessetes, fins al 1997. Ho vam passar malament, perquè no podíem cobrar el sou amb regularitat. Aquesta situació va fer que nombroses companyes deixessin la professió i només sobrevisqués el centre de Lluís Companys gràcies, novament, al suport de l’Ajuntament i les famílies.

Per reclamar els diners, vam organitzar diverses mobilitzacions com tallar el trànsit de l’actual C-17 i tancar-nos al consistori. Finalment, la Generalitat ens va escoltar, ens va pagar el que ens devia i vam signar un nou conveni per un any, fins al 1998.

Després, va arribar l’etapa de la xarxa municipal d’escoles bressol. Jo em vaig quedar al centre de Lluís Companys fins que el 2009 va tancar per problemes estructurals de l’edifici i vaig marxar a l’EBM Font Freda, on acabaré la meva etapa professional.

De tots aquests anys, em quedo amb l’afecte dels infants i l’agraïment de moltes famílies. Em sento una privilegiada perquè he superat dos càncers i em puc jubilar a la feina que m’agrada. Estic satisfeta i feliç. També em quedo amb la relació amb les companyes per totes les experiències compartides al llarg de tants anys.

L’educació de 0 a 3 anys ha evolucionat molt. Abans es feia tot posant voluntat, però ara hi ha més coneixements. La nostra feina és molt més que canviar bolquers, som una part important en l’educació dels infants.

Reivindico salaris més dignes i que es valori el treball de les educadores. L’accés a l’educació bressol s’ha resolt amb les beques i la gratuïtat d’1 a 2 anys, però les professionals continuen amb uns sous baixos que fan que moltes canviïn de feina.