‘Fer teatre em permet ser una altra persona’

Amb només 15 anys, l’actor i director teatral Arturo Calvo li va dir que tenia fusta d’actriu després de veure-la actuar en una obra a la parròquia de Can Sant Joan, barri on viu des dels cinc anys i on tothom la coneix com la Beni. En la seva joventut va participar en nombrosos espectacles teatrals, alguns amb l’actor Joan Dalmau i amb l’il·lustre Ramon Balsalobre. A final dels seixanta i, contra l’opinió materna, va decidir estudiar a l’Institut del Teatre, però l’enamorament sobtat del qui després seria el seu marit i pare dels seus dos fills, va interrompre el seu camí d’actriu. Ja en la seva maduresa, ha tornat als escenaris de la mà de persones com David Velasco, de Dèria Teatre, i Climent Sensada –director i professor de teatre–, que han vist en ella una actriu innata. Ara la 8a Mostra de Teatre Montcada a Escena li concedeix un dels Premis Joan Dalmau.

Benilde Fernández, a la terrassa de casa seva
Laura Grau

Com va començar en el món del teatre?
Vaig començar d’una forma molt senzilla. L’actor Joan Dalmau, que vivia aleshores a Can Sant Joan, em va proposar que interpretés el paper de Maite en una obra de teatre que es titulava ‘Juego de niños’ i que dirigia Arturo Calvo. En una de les escenes, jo havia de plorar i no sabia com fer-ho. Ell em va dir ‘no llores de verdad, llora con berraqueo, como una niña malcriada’. I així ho vaig fer. Després de l’estrena, l’Arturo es va dirigir a la meva mare i li va dir que jo tenia fusta d’actriu i que podia dedicar-me a fer teatre.
Què va dir la seva mare?
No li va fer gens de gràcia aquell comentari. Ella era una dona feta a l’antiga –els meus pares eren originaris de Lleó– i volia que la seva filla aprengués a cosir i a ser una bona esposa i mestressa de casa. En canvi, jo m’havia sentit tan bé ficant-me en la pell d’aquella nena ploramiques que, quan vaig ser tres o quatre anys més gran, no vaig dubtar a juntar-me amb altres aficionats al teatre per representar obres de la mà de Joan Dalmau. Quan ell va marxar a França, ens vam quedar una mica orfes, però vam continuar fent teatre pel nostre compte amb persones com Froilán Reina, Miquel Zaragoza i Mari Rueda, entre d’altres. Un cop a l’any actuàvem a l’envelat per la festa major. Tot ens ho feiem nosaltres, des dels decorats fins al vestuari i els cartells. Hi dedicàvem moltes hores, però ens ho passàvem molt bé.
Alguna vegada va pensar a dedicar-s’hi professionalment?
I tant! Vaig apuntar-me a l’Institut del Teatre, tot i l’amenaça de la meva mare de fer-me fora de casa. Sort que el meu pare em va fer costat. ‘Si se’n va ella, me’n vaig jo’–, li va dir a la meva mare, que no va tenir més remei que claudicar.
Com va anar l’experiència?
Vaig estar a l’Institut del Teatre només un curs, del 1968 al 1969. Tot i que m’agradava molt anar-hi, vaig saltar-me moltes classes per poder passejar per la rambla amb el meu nòvio, a qui vaig conèixer en el mateix període. Ell mai no em va pressionar perquè ho deixés, però va tenir traça per fer-me veure que ser la seva dona i fer d’actriu no eren tasques gaire compatibles.
A què va decidir dedicar-se?
La major part de la meva vida vaig fer de secretària a la fàbrica Aismalibar i, després durant 11 anys, vaig treballar a la consulta del doctor Orihuela. Tinc clar que si tornés a nèixer seria actriu o metge, concretament hematòloga perquè sempre m’ha fascinat la gran quantitat d’informació que s’amaga darrera d’una goteta de sang.
S’ha penedit alguna vegada d’haver abandonat els estudis tea­trals?
Moltes vegades, tot i que gràcies al meu matrimoni tinc dos fills fantàstics, als quals no renunciaria per res del món. A més, ha estat molt agradable retornar als escenaris en la maduresa de la mà de dues persones com David Velasco i Climent Sensada. Gràcies al seu interès, he recuperat una afició que havia deixat aparcada i he conegut gent molt maca, que em fa sentir com una més del grup, malgrat la diferència d’edat.
Que li ha aportat el teatre a la seva vida?
Fer teatre em permet ser una altra persona durant unes hores i desconnectar de la meva realitat, dels meus problemes. Gaudeixo molt fent cada personatge, vivint altres vides totalment allunyades de la meva. Reconec que no em costa gaire interpretar i tinc bona memòria per aprendre’m el text. Recordo especiament el paper d’Antígona que vaig fer a l’Institut del Teatre.
Què suposa per a vostè obtenir un dels Premis Joan Dalmau?
Em sento molt honorada amb aquest reconeixement, tot i que potser hi ha gent que s’ho mereix més que jo, perquè la meva carrera teatral ha estat breu. Vaig fer teatre de jove i ara ja de gran. Entremig han passat quaranta anys! Tinc clar que mentre tingui ulls i cames seguiré fent teatre perquè em fa sentir viva.

 

Seccions:

Deixa un comentari