‘Fer teatre fomenta l’esperit de superació’

És veritat que la majoria d’actors són persones tímides?
No ho sé, però jo de petit ho era molt. En canvi, m’agradava el teatre perquè em permetia fer coses que a la vida real no m’atrevia a fer. Vaig fer teatre a l’escola i també amb el grup de la parròquia de Sallent que dirigia Sebastià Camprubí –vell conegut de La Unió de Mas Rampinyo. Sempre em donaven papers secundaris, però jo demanava més. Als 17 anys vaig tenir el meu primer paper com a protagonista a l’obra ‘Procés a quatre monges’, però jo volia fer un altre tipus de teatre i, amb alguns companys, vam fundar Sac de Trons, apostant pels espectacles de carrer. Teníem pocs mitjans però moltes ganes.
Quan va decidir ser actor professional?
Un dia em vaig presentar davant l’Albert Boadella per dir-li que volia ser actor i treballar amb ell. Em va dir que primer estudiés i després ja en parlaríem. Li vaig fer cas i vaig apuntar-me a l’Institut del Teatre.
Li va costar trobar la primera feina?
Només acabar, vaig estrenar una obra amb el Centre Dramàtic d’Osona ‘El més feliç dels tres’. Després va venir ‘El banquet’, amb Iago Pericot al Teatre Romea. I, finalment, la meva gran oportunitat, un espectacle visual amb una companyia catala­no­francesa amb­ la qual vaig actuar arreu d’Europa durant dos anys. En tornar, vaig fundar dues companyies més: Dellidella, per representar una obra de Margueritte Duras, i la cooperativa Teatre de Calaix, amb la qual vaig fer sis espectacles. 
Ha compaginat sempre la faceta d’actor amb la de professor.
Sí, em sortien moltes feines per donar classes i vaig descobrir que m’agradava molt ensenyar. Al 2003 vaig començar a impartir cursos a Montcada. Em va sorprendre la gran tradició teatral que existia al municipi i, sobretot, la quantitat de grups en relació als seus habitants. Curiosament els grups, de diferents nivells i estils, no tenien gaire relació entre ells.
Com neix la mostra teatral?
Al 2006 es va fer un homenatge al dramaturg Xavier Fàbregas, però va ser al 2007 quan es va fer la primera edició, amb la participació de tres grups. La proposta va tenir èxit i es va decidir fer una segona edició, ampliant els grups. Haig de dir que, sense el vistiplau i el suport, tant de tècnics com polítics, la mostra no hagués tirat endavant.
Quan neix la idea de fer una obra col·lectiva?
Al 2010, i seguint l’exemple d’una mostra comarcal a Osona, vaig proposar fer un espectacle amb actors dels diferents grups amb l’objectiu que es coneguessin. Vam representar ‘Las trescientas’ amb motiu de l’Any Masoliver. Aquest va ser un punt d’inflexió en la relació entre les companyies, que van establir dinàmiques d’intercanvi i col·laboració des de llavors.
Sorprès pel Premi Dalmau?
No m’ho esperava i n’estic molt agraït, però més enllà del premi, el que més valoro és l’evolució que han fet els grups, que ara s’arrisquen, investiguen, proven i, si convé, s’estrellen. S’esforcen moltíssim i s’atreveixen a fer coses que fa deu anys els hi haguessin semblat impensables. Jo els hi retornaria el premi a ells perquè, si no em seguissin, la MAE no seria possible. 
És diferent dirigir un espectacle amateur d’un de profes­sional?
Per a mi, tot és teatre. La concepció dels espectacles està feta des d’un punt de vista professional, la diferència és que els actors i col·laboradors no ho són.  Amb els actors professionals, la direcció és diferent perquè hi ha un llenguatge comú. En la direcció amateur, apareix la vessant pedagògica. ‘No sabem com acabarem’, em diuen quan comencem a preparar un espectacle, però confien en mi i es veuen capaços de fer-ho. 
Recomana fer teatre a la gent?  
Sigui amateur o professional, és un ofici que fomenta l’esperit de superació i això és molt útil a la vida. A mi em va servir per atrevir-me a parlar davant d’un auditori amb naturalitat i, sobretot, per poder viure vides diferents i apassionants.