‘Fer voluntariat és el millor camí cap a la felicitat’
La finestra de la habitació de Carme Sardà i Tort (Torrelavit, 1931), a la casa de la rectoria de l’església de Reixac, ofereix una esplèndida vista de Montcada i Reixac. Hi va arribar al 1976, quan qui fou rector de Santa Engràcia, Josep M. Juan Torres, va promoure la recuperació de l’habitatge per acollir a la primera planta una comunitat de quatre monges –Esperança, Elvira, M. Dolors i Carme– i, a la planta baixa, el mossèn Josep Rius-Camps, estudiós dels evangelis. Actualment Carme és l’única de les seves companyes que roman a Reixac. En haver estat monja de clausura durant vint anys, està acostumada al silenci i a la meditació; tot i així, companyia no li falta ja que la rectoria és també un centre d’acollida i de pregària per on, al llarg del mes, passen desenes de persones per participar a diferents trobades de reflexió. A més, Carme és una dona inquieta que, a punt de fer 81 anys, no dubta a fer servir les noves tecnologies per mantenir-se informada del que passa al seu voltant.
Veig que té ordinador i Internet. És una monja ben moderna!
Sortosament les coses han evolucionat molt respecte quan jo vaig entrar al Cister. Ara les monges podem fer moltes coses abans del tot impensables, especialment les de clausura. Teníem prohibit sortir de la comunitat, ni tan sols en cas de mort d’un familiar. Tampoc no podíem parlar entre nosaltres fora de mitja hora al dia. Sort que després del concili Vaticà II tot això va anar canviant.
Realment cal tenir-hi vocació…
Reconec que va ser una etapa molt dura per a mi. Només tenia 21 anys quan vaig fer els vots i era molt inquieta. Em va costar adaptar-m’hi però estava convençuda que el meu sacrifici responia al desig de Déu.
Va ser una decisió meditada?
Profundament, i això que a casa meva no hi estaven d’acord. Els meus pares volien que em dediqués al comerç familiar però, després d’estar interna tres anys estudiant a les carmelites vedrunes de Vilafranca, vaig tenir clar que volia ser monja. I, com el meu tarannà era agosarat (riu), vaig triar la clausura.
I després de 20 anys, s’ho va repensar?
Després del concili, les meves companyes i jo vam obrir els ulls i ens vam adonar que el que volíem realment era estar a prop de la gent. Deixar la clausura i seguir sent monges va ser difícil però l’abat de Montserrat Cassià M. Just ens va ajudar a fer-ho.
Com van arribar a Reixac?
Volíem tenir una casa de pregària i acollida i primer vam estar tres anys a Les Planes, a Vallvidriera, ajudant famílies amb pocs recursos. Va ser una experiència molt enriquidora però el lloc no era l’idoni per assolir el nostre objectiu. Continuant amb la recerca, vam trobar Reixac.
Durant 18 anys, del 1976 al 1994, va ser professora a La Salle.
Vaig gaudir molt de la docència. Donava classes de català i de religió, encara que aquesta assignatura també l’aprofitava per fer relaxació i ensenyar els alumnes a expressar els seus sentiments.
Així doncs, va ser una pionera en la gestió de les emocions.
En bona part gràcies a la influència que vaig rebre del psicòleg Antoni Blay i Fontcuberta. Ell va ser qui em va ensenyar a créixer expressant les meves emocions. La felicitat està en el nostre interior, però hem de fer que surti fora per poder-nos realitzar plenament. Tenim un cos, una ment, però en essència som llum, energia i amor. La plenitud és a dins nostre.
I si la recepta és tan fàcil, perquè hi ha tanta insatisfacció en general?
Perquè molta gent no n’és conscient i perquè mirar cap a l’interior requereix un esforç i no tothom està disposat a fer-ho. És més fàcil pensar que serem més feliços si tenim diners o una vida més plaent, però això simplement és evadir-se.
Abans la religió era un refugi per a moltes persones. Ara, la gran majoria no hi creu.
La religió ha patit una davallada, això és cert. Però, alhora, cada cop hi ha més persones a la recerca de l’espiritualitat, que és el més profund de l’ésser humà, i això és fruit de la crisi de valors que afecta la societat.
Quin és, doncs, el camí a seguir?
Per a mi (i en això he après molt d’en Pep Rius), Jesús està en la gent i l’únic que espera de nosaltres és que ens ajudem. La tasca del voluntariat, ajudar als altres, és el millor que podem fer per ser feliços.
Tornant als valors perduts, què n’opina del món que ens envolta?
És molt decebedor veure com es tracten els polítics entre ells, promovent contínuament el conflicte i les desqualificacions quan són els primers que n’haurien de donar exemple. D’altra banda, me n’alegra veure que a les escoles s’està implementant l’educació emocional. Em fa feliç que exalumnes meus encara se’n recordin de com els parlava del seu ‘jo petit’ (l’inconscient) el nen o nena que tots portem a dins i que ens fa ser únics i autèntics. Aquest referent no l’hem de perdre mai.
L’antiga Nissan podria fabricar components del cotxe elèctric Omoda d’aquí a dos anys
Pau Montfort rep el tercer premi del concurs Exporecerca Jove amb un treball sobre la leucèmia
Francisco Sánchez Vallejo retrata personatges famosos de Montcada
L’odissea d’una família per aconseguir una plaça a l’escola especial per al seu fill amb discapacitat
‘El barri que envoltarà el futur hospital estarà connectat al municipi i dotat de serveis’
