Gabi Ruiz, l’artesà que calca la realitat a museus de tot el món

Com explica el seu ofici?
Em considero un artesà, faig rea­litat els somnis i les il·lusions dels clients. Em dedico a la museografia fent rèpliques i reproduccions hiperrealistes a qualsevol escala per a explicar històries a museus de mig món.

És, doncs, un copiador de la realitat.
M’encanta ser un copiador de la natura. És una gran forma de reproduir i conservar les peces per a la divulgació.

Ha de superar reptes constantment.
Soc autodidacta i qualsevol projecte l’afronto com un repte. Ara, amb més seguretat gràcies al bagatge de prop de 43 anys d’ofici.

Ha de tenir una imaginació infinita.
Jo veig el volum dels objectes, no els percebo de forma plana. Però el més important és tenir un bon coneixement de les diverses tècniques i materials per assegurar-te la qualitat de l’obra.

La feina en equip és clau?
L’execució va a càrrec d’un gran equip de col·laboradors, dels millors! Escultors i artistes prenen part en la creació dels volums, segons requereixi cada projecte.
Com van ser els seus inicis?
Vaig estudiar a l’escola d’arts Massana i després en vaig ser professor, impartint tallers. El primer projecte important em va arribar a finals dels anys 80, amb la construcció de la instal·lació de Petits Primats al Zoo de Barcelona.

‘Vaig començar a finals dels 80, i en aquella època érem els únics de Catalunya i Espanya que ens dedicàvem als tridimensionals. No teníem competència’

I com va seguir després?
Vaig crear l’empresa Gàlig amb un soci i vam començar a treballar més amb el Zoo i també la Fundació La Caixa, fent creacions per a l’antic Museu de la Ciència, i després per a l’actual Cosmocaixa.

Aleshores, tenien competència?
Ni a Catalunya ni a Espanya hi havia gent que es dediqués als tridimen­sionals. Participàvem en moltes fires a França als anys 90. I d’aquí van venir els primers projectes internacionals a Tuníssia i Milà. Érem molt bons i no teníem competència. Ara, el panorama és ben diferent. Hi ha més creadors i amb una gran qualitat. Nosaltres podem dir que vam ser pioners.

L’any 2000 va crear la seva pròpia marca, Gecco.
Sí, vaig deixar Gàlig i em vaig establir en solitari.

És més de projectes grans o prefereix els petits?
Les obres petites m’apassionen cada cop més. Gaudeixo molt del procés creatiu.

Viu una època daurada?
Visc un bon moment. Ara tinc 64 anys, em canso més, però, en canvi, tinc molta més experiència. I en cada projecte aprofito per reservar peces i treballar-les més, mentre deixo el gran volum a la resta de l’equip.

Com viu la seva internacionalitat?
Només entenc el meu ofici amb la màxima professionalitat. La resta m’és ben igual. Segueixo amb els meus deures, les obligacions i, sempre, obert al coneixement.

Pensa en la jubilació?
Sento que s’acosta l’adeu, però no m’hi capfico. El meu fill, el Marco, fa 15 anys que treballa amb mi i el relleu està garantit. Quan arribi el moment de la jubilació, tinc pensat estar en un segon pla fent una passa enrere, però voldré ser-hi.

‘Ara, la realitat virtual inunda els museus, però la interacció amb els elements ‘reals’ es fa més necessària que mai. L’escenografia física continua sent el millor reclam’

Quin projecte li hauria agradat fer i no ha arribat l’encàrrec?
El Jardí de les Delícies, l’obra cabdal del pintor El Bosco, que s’exposa al Museu del Prado. Ara ha complert els 500 anys de vida. Fer-ho en relleu, amb les tres escenes, és un dels meus grans somnis.

La realitat virtual i les experiències immersives són una amenaça?
L’escenari digital és omnipresent. La interacció amb elements ‘reals’ es fa més necessària que mai. És més, sovint la nostra escenografia és el reclam de les projeccions digitals.

Dedica temps a projectes propis?
No sé si afortunadament o desafortunadament no tinc gaire temps lliure. Els projectes m’absorbeixen les 24 h del dia i alguns poden durar un any. Quan puc, faig figures del cap on recullo les meves emocions.

Té una història amb Floquet de Neu molt entranyable.
Vam tenir el privilegi de ser selec­­cionats entre moltíssimes candidatures per fer la màscara de mort del Floquet de Neu, que ve a ser com el seu codi genètic. Quan se li va aplicar l’eutanàsia vaig haver d’anar de matinada i estar tancat hores i hores amb el goril·la albí en una habitació, sense mòbil i sense poder parlar amb ningú, per seguretat.

Quin és el darrer projecte que l’ha colpit més?
Fer la rèplica de la cel·la fins al darrer detall on va estar empresonat el president de Nigèria, per al museu de la capital. Va ser una experiència brutal. No podíem sortir de la presó perquè era l’època dels assassinats del grup terrorista Boko Haram.

Altres obres a destacar?
També he gaudit fent unes columnes estratigràfiques per al museu d’Istambul, o plantes del desert i de peces de l’esport de tot el món coincidint amb el mundial de futbol de Qatar i treballs per al museu jueu de Moscou, o uns ocells per al museu de ciències naturals de Kuwait. Són tantes…

La seva obra té abast internacional.
Hem anat fent exposicions fora, convertint-nos en col·laboradors d’una gran empresa d’arquitectura americana i en proveïdors de diversos països que ens ha obert les portes a Europa, Àsia i Àfrica. Fa molts anys que gairebé tota la producció se’n va cap a fora.

Orgull de Montcada?
Jo sempre dic que soc de Montcada i Reixac. Però aquí passen coses estranyes. La gent que es dedica a l’art sovint no troba els suports necessaris ni les infraestructures. Penso que és un poble on històricament tot ha girat al voltant de determinades famílies, deixant de banda molta gent que fa coses molt interessants.