‘He trobat una família que no coneixia’
Glenda Jiménez, vetlladora d’Adimir, ha fet un voluntariat a un orfenat de Guatemala
Glenda Jiménez, de 23 anys, va néixer a Guatemala i va viure en un orfenat del seu país fins que als dos anys va ser adoptada per la família montcadenca Jiménez-Ibáñez. La seva vida sempre ha estat molt lligada a la Fundació Adimir, de la que la seva mare és presidenta i el seu germà, usuari. Actualment, treballa com a vetlladora amb infants amb Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) i aquest estiu ha fet de voluntària en un centre per persones amb discapacitat vinculat a l’orfenat on ella mateixa va residir.
Sempre havia pensat que algun dia tornaria a Guatemala amb la meva família per conèixer les meves arrels, però aquest estiu se’m va presentar l’opció d’anar-hi jo sola, a fer un voluntariat a l’Hogar Marina Lirola. Allà treballen les monges que hi havia a l’orfenat on jo vaig viure fins que als dos anys vaig ser adoptada i vaig arribar a Catalunya. Durant tot aquest temps, la meva mare havia mantingut el contacte amb elles. Ara, aquelles monges tenen cura de persones que no han estat adoptades, adults amb discapacitat tant física com intel·lectual, rebutjats per les seves famílies quan eren infants.
Vaig estar tot l’agost vivint al centre, com una cuidadora més. He conegut persones magnífiques que no m’esperava trobar i que m’han fet sentir molt estimada. He trobat una família que no coneixia i que no sabia que tenia. Per a mi, ells són com els meus germans perquè jo vaig estar també acollida a l’orfenat. Malauradament, pocs dels infants adoptats hi tornen com a voluntaris.
En complir els 18 anys, els residents que han pogut marxar del centre, ho han fet. Molts joves amb problemes de mobilitat, però, s’han hagut de quedar. Les persones amb discapacitat a Guatemala no reben les mateixes ajudes que hi ha aquí, pateixen exclusió social. Malgrat que a l’Hogar hi ha joves que podrien treballar, la societat els discrimina i no els dona l’oportunitat de fer-ho.
Al centre falten mans, només hi ha quatre monges i dos treballadors per a atendre un total de 16 persones internes. Per això, els que no tenen problemes de mobilitat ajuden a moure la resta. La rutina diària consisteix a aixecar-los, asseure’ls a la cadira de rodes que utilitzen gairebé tots, fer-los la neteja personal i preparar-los i donar-los a l’esmorzar.
Com que falten recursos, el dia a dia dels usuaris és molt limitat, es redueix a pintar mandales o veure la tele. L’entreteniment que nosaltres coneixem aquí, allà és un luxe. A Guatemala, més de la meitat de la població es troba en situació de pobresa segons dades de l’Institut d’Estadística del país. Per aquest motiu, m’agradaria organitzar alguna col·lecta i enviar material que els ajudi a distreure’s.
Abans d’anar a fer el voluntariat, des de la Fundació Adimir i en col·laboració amb Vestits Vermells i Sin teta hay paraíso vam recollir roba i medicaments per als usuaris de l’Hogar que vaig portar-hi personalment. Vull agrair la feina feta per aquestes entitats montcadenques. I també m’agradaria que més gent s’animés a fer voluntariat, ja que aporta un aprenentatge que et sana i et fa créixer el cor.
Reconec que necessitava viure aquesta experiència, tot i que quan va acabar, vaig plorar molt i em vaig sentir malament, perquè jo tinc la sort de tenir al meu abast moltes oportunitats, puc progressar a la vida, però els joves que són a l’Hogar no les tenen. M’he adonat del que ens podria haver passat a mi i al meu germà, Luis Pablo, si no ens haguessin adoptat. Ell també té una discapacitat però, gràcies als meus pares, que s’hi han bolcat, ara està treballant i continua formant-se per al seu futur.