“Hem de tornar a lluitar per l’interès col·lectiu”

-Hi haurà canvis en la nova temporada del cicle ‘Coses que passen’?
Intentaré continuar removent consciències, però amb menys dramatisme i una mica més d’humor. Moltes persones del públic em comentaven que sortien aclaparades per la duresa de les històries, algunes reals, d’altres inventades. Prometo que a partir d’ara també hi haurà espai per a l’humor. M’he adonat que després de superar la malaltia, tinc més ganes de riure que abans.

–La fe l’ha ajudat a passar aquest tràngol?
La veritat és que la mort no em fa por. Per a mi és un viatge a una altra vida on retrobaré familiars i amics. He estimat i he conegut la felicitat, ja he viscut prou! –pensava en els moments més crítics de la malaltia. Però quan em deixava anar, sentia dins meu el deure de lluitar per la meva vida. Suposo que vaig fer aquesta reflexió perquè sóc creient.

-Forma part d’una fornada de capellans que van tenir un paper detacat en els barris obrers als anys seixanta i setanta.
A Can Sant Joan, igual que a molts barris obrers de Catalunya, la parrò­quia es va convertir en un referent per als veïns, bona part dels quals provenien del sud d’Espanya. El rector d’aleshores i amic meu de tota la vida, Sebastià Heredia, i jo, que feia de vicari, vam fundar la Hoja Informativa, vam impulsar la creació d’una biblioteca i una escola, vam cedir un local al CEAV i, en definitiva, vam establir una sintonia molt gran amb la gent.

-Quins eren els principals problemes que afectaven al barri?
A banda de la falta d’equipaments i serveis, un dels problemes era que no existia un sentiment de pertinença al poble. La gent se sentia de fora i Can Sant Joan era només el lloc on anava a dormir. Això va anar canviant, sobretot gràcies a la tasca de l’AV, que va aglutinar gent de molt diversa procedència amb un mateix objectiu: aconseguir un barri més digne.

-Quines mobilitzacions recorda especialment?
Van ser anys d’una gran implicació per part dels veïns en què vam aconseguir que s’asfaltessin els carrers,­ que es posessin tanques de protecció a les vies de tren i que s’obrissin un dispensari i una escola de primària. Una de les últimes lluites va ser la recuperació del Kursaal com a equipament. La pròxima ha de ser la marxa de la fàbrica Lafarge per convertir els terrenys­ en una gran zona verda.

-Per què ara costa tant que la ciutadania sorti al carrer a protestar?
La gent ha entès malament la democràcia. Democràcia no vol dir votar cada quatre anys i despreocupar-se de tot el que passa, sinó vetllar perquè els líders que hem escollit facin bé la seva feina. D’altra banda, la gran majoria de les associacions de veïns han passat de ser motors de canvi a peces manipulables que reben ajuts mentre siguin submises amb el poder i només es dediquin a organitzar festes i banquets, tal com feien abans dels anys setanta.

-Quin futur ens espera si continua aquesta paràlisi moral i social?
“El campi qui pugui” ens conduirà al desastre. Ens enfrontem a la concentració d’un gran poder a mans de quatre o cins empreses, les decisions de les quals poden fer que un país s’ensorri, deixant milers de famílies sense res. Davant d’això la nostra capacitat individual no val res. Han de sorgir nous líders i hem de tornar a lluitar per l’interès col·lectiu.

-Per què va renunciar a ser capellà?
Per profunds desacords amb la jerarquia eclesiàstica espanyola que va atacar frontalment el moviment al qual jo pertanyia, la Joventut Obrera Cristiana (JOC). Volíem educar els joves de cara a fer valer els seus drets i també els seus deures a tot arreu. Una altra raó de pes és que jo defensava que els capellans es poguessin casar, tal com vaig fer poc després de renunciar. Molts com jo van plegar.

-S’ha penedit d’aquesta decisió?
No, mai. Com a seglar puc ser més coherent amb les meves conviccions cristianes, sense xocar constantment amb el discurs oficial de l’església amb el qual no estic d’acord.

Correu electrònic

Leave this field empty if you're human: