‘La clau amb els fills és ser creïbles i coherents’
Va arribar a Catalunya al 1976 procedent d’Uruguai com a exiliat polític. Mestre de professió, va fer diferents feines de supervivència fins que va convalidar el títol i va començar a treballar com a educador especialitzat en col·lectius infantils per a l’Ajuntament de Barcelona. Va estudiar Psicologia, especialitzant-se en atenció a primera infància i teràpia familiar. Al 1985 va participar en un projecte pioner d’atenció materno-infantil al Raval adreçat a nens de 0 a 2 anys en situació d’alt risc social. Des de fa 20 anys forma part de l’equip de professionals del Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (Dapsi), un servei pel qual han passat en alguna ocasió el 25% de les famílies de Montcada amb fills menors de 6 anys. L’apassionen els nens perquè són material ‘altament sensible’ i en ple procés de transformació.
-Els motius que impulsen les famílies a consultar el servei han canviat molt en aquests vint anys?
Avui dia anar al psicòleg ja no és tan tabú com abans i les famílies ho fan d’una manera més habitual i no només per temes greus. De fet, de les consultes que rebem, el 20% o el 25% tenen a veure amb dubtes sobre diferents aspectes de la criança. Cada vegada tenim més pares que ens demanen ajut perquè no saben com fer perquè els seus fills els obeeixin. També atenem dos nous perfils de nens, el de les famílies nouvingudes, sotmeses a l’estrès de buscar vivenda i feina, i el dels nens adoptats procedents d’altres cultures. En aquests casos, els pares acudeixen al servei amb més facilitat perquè entenen que una part de la conducta del nen està relacionada amb l’experiència anterior a l’adopció.
–A què atribueix la falta d’autoritat?
Els pares d’avui dia tenen por que una actitud de fermesa i autoritat envers els fills els pugui traumatizar. La principal confusió és voler reproduir amb l’infant la relació entre adults, oblidant que un nen petit no té la capacitat per decidir què menja o quan dorm. En aquestes edats els nens se senten més segurs quan els dirigim. No tenen la capacitat mental per elaborar una moral i som nosaltres els qui hem de posar els límits. Això sí, les regles s’ha d’establir amb respecte, cura i estima. A partir dels 12 anys, les normes ja es poden pactar amb l’adolescent.
-Els pares d’abans com s’ho feien?
La generació dels nostres pares aplicava el sentit comú. De vegades s’equivocava, però no li donava tantes voltes a les seves decisions.
-El càstig és una bona estratègia?
És una més, però no l’única ni la més efectiva. El càstig és poderós si l’aplica algú que sap donar felicitat i amor i premiar i potenciar les característiques positives del nen. Ara bé, quan pronunciem una amenaça hem de ser capaços de complir-la. La clau és ser creïbles i coherents.
-Els pares som els únics responsables de la conducta dels fills?
Els pares són responsables de molt, però hi ha una part que aporta el nen de forma innata. Hi ha criatures fàcils que amb poc esforç creixen bé i són molt gratificants. En canvi, sense entrar en cap patologia, hi ha nens més ansiosos o irascibles, més difícils de consolar, que exigeixen un esforç extra per part dels pares. És un joc on hi ha dues variables i la nostra feina és intentar equilibrar en cada cas què depèn de cada part.
–Tendim a sentir-nos culpables de les dificultats dels nostres fills?
La culpa és el pitjor enemic de l’educació i la relació entre pares i fills. És un sentiment que pesa molt negativament sobre amdues bandes. Potser és el màxim perjudici que ha fet la psicologia històricament sobre molts progenitors.
–Som massa protectors?
El sofriment, el dolor o la ràbia formen part dels sentiments dels sers humans. Tots hem sofert, ells també sofreixen quan els deixem a l’escola, si un nen gran els treu una joguina o si els pares se separen. No és bo negar el sofriment. Els pares els hem d’ajudar a entendre per què se sofreix i a conviure amb totes les emocions de la vida, també amb la frustració.
-Què és més important, la quantitat o la qualitat del temps que passem amb els fills?
La qualitat és important, però hi ha un mínim de quantitat. Ni els psicòlegs ni l’escola poden substituir l’absència dels pares. Hi ha un espai emocional que els hi correspon a ells. També s’han de cuidar les activitats i els espais comuns dins de la família, factors vitals per a la salut mental del nen.
–Què li ha ensenyat l’experiència de treballar tants anys amb nens petits?
Puc captar si un nen està dintre dels paràmetres de la normalitat o presenta alguna patologia, però el més complicat és encertar el pronòstic sobre la seva evolució. En aquest sentit, hem de reconèixer que ens equivoquem molt. Alhora és molt gratificant treballar amb nens petits perquè són molt mal·leables i pots aconseguir grans canvis en poc temps. El compromís de la majoria dels pares en aquestes edats també facilita la nostra feina.
Mas Rampinyo viurà la seva Festa Major del 26 d’abril a l’1 de maig
El Ple donarà suport al desdoblament de l’R3 d’acord amb la proposta de les plataformes PTP i Fem Vallès
El benjamí A del FB Montcada guanya la lliga de manera brillant quan encara falten sis jornades
La pluja respecta la Fira de Sant Jordi, que registra força afluència de públic
Gran paper dels clubs locals al Campionat Comarcal de Gimàstica rítmica