‘La crisi de l’adolescència és un pas necessari per madurar’

Per què l’adolescència és l’etapa més dura en l’evolució d’una persona?
Perquè està plena de canvis, tant físics com mentals. El cos canvia i ho fa de manera desmesurada i asimètrica. Això els crea inseguretat i fragilitat mental. Els adolescents han d’elaborar el dol per la pèrdua del seu cos i món infantil i de la relació que tenien amb els pares. Necessiten construir una nova identitat fent front al món complex en el que vivim.
I apareix la rebel·lia.  
Rebel·lia en el sentit de revolució i desig de canvi. En aquesta etapa, els nois i les noies són contestataris, es qüestionen el món en què viuen i toleren poc les injustícies. Deixen d’idealitzar els pares i necessiten diferenciar-se d’ells. Defensen la seva intimitat i els amics passen a ser essencials.
Per això alguns pares manifesten la sensació de passar a tenir, de cop i   volta, un estrany a casa.  
Si és així, jo els hi diria que van bé. El que anomenem crisi de l’adolescència dura aproximadament un any i s’ha de viure perquè és un pas necessari cap a l’etapa adulta.
Vol dir que si el nostre fill i filla no mostra cap d’aquests símptomes ens hem de preocupar?
Doncs sí. Si veiem que s’aïlla a casa i que no té necessitat de sortir amb els amics, aleshores tenim un problema. Està clar que no vol deixar l’etapa de la infantesa, on se sent protegit, per afrontar una de nova que li crea molta angoixa i sofriment que pot desencadenar trastorns. L’OMS alerta que el suïcidi és una de les principals causes de mort en adolescents, degut a la depressió. Cal tenir en compte que les conductes addictives i la simptomatologia ansiosa i depressiva sovint van de la mà.
I com recomana als pares educar els adolescents?  
Han de ser tolerants amb els canvis dels fills i acceptar-los com a part del seu creixement. Respectar el seu espai i la seva intimitat i fer-los sentir que els tenen al costat per allò que necessitin. Però també han de ser intransigents, exercitant un rol d’autoritat i establint límits ferms i coherents.
Molts pares arriben a la seva consulta desesperats. Quin paper tenen en la teràpia?
Jo sempre els hi dic que formen part del conflicte i també de la solució.  
I si no s’hi volen implicar?
Cal tenir present que els pares es poden sentir culpables, amb dubtes, dolguts i desanimats. El nostre repte és interessar-los i donar-los suport. Sovint es tracta de crear punts de comprensió i de trobada entre ells. Si el vincle és el problema, el vincle és la solució. Quan tenim fills adolescents és quan hem de demostrar la nostra maduresa com a pares.
Ser pares no és fàcil i, en el context econòmic actual, encara menys.
Certament la crisi ha fet que la societat estigui impregnada d’un clima depressiu i de desemparament en la funció familiar. En els útims 6 anys, al CSMIJ hem constatat un increment significatiu de consultes i diagnòstics vinculats a patologies ansiosodepressives, tant en pares com en fills, que perjudiquen les seves relacions. Tenim pacients que, per culpa de la crisi, han viscut o estan vivint el pas de la infantesa a l’adolescència amb molt d’estrès. Quan més necessiten un entorn tolerant i ferm, es troben amb pares intolerants i poc consistents.
Què els ofereix el CSMIJ?
L’adolescència és una bona etapa per enfortir aspectes fràgils de la nostra infància, també per crear una base de salut que previngui trastorns en el futur. En aquest sentit, la nostra tasca és també preventiva. Qualsevol família que tingui dificultats en abordar el tracte, la comprensió i la criança dels seus fills, ens pot venir a veure.

Correu electrònic

Leave this field empty if you're human: