“La fusta és una matèria viva que s’ha de mimar”

Fill d’un humil ebenista extremeny, Luis Barbosa s’inicia en el món de l’escultura en el taller del seu pare. Després d’uns primers flirtejos amb la música, un professor de dibuix descobreix la seva verdadera vocació i l’orienta cap al món de les arts plàstiques. Al 1997 li arriba el seu màxim reconeixement en rebre el títol de Mestre Artesà que atorga la Generalitat. Des de fa 15 anys dirigeix l’Escola Municipal de Talla i Escultura a Can Sant Joan, barri que l’ha vist madurar com a creador. Barbosa es declara “un enamorat de la fusta” com una matèria viva que interacciona amb l’escultor. Dues obres seves, La força de la terra i Claredat infinita, presideixen dos espais emblemàtics de la ciutat: la plaça de l’Església i la Casa de la Vila. El 3 de juliol inaugura l’exposició ‘Escultures del temps i del duramen’ a la Casa Irla de Sant Feliu de Guíxols.

Quins factors el van dur a dedicar-se al món de l’art?
El factor més determinant va ser l’ofici del meu pare: ebenista. Quan jo era petit sempre estava al seu taller fabricant objectes amb els trossos de fusta que sobraven. Encara que soni estrany allà vaig aprendre els principis bàsics del constructivisme i del minimalisme. El paisatge mític de la vall del riu Lácara, on em vaig criar de petit, també em va fer especialment sensible a la bellesa.

L’escultura va triomfar sobre la música, la seva altra passió.
M’agradava molt tocar la guitarra. Als anys seixanta em vaig finançar els estudis tocant en un grup a les festes de poble. I, un cop instal·lat a Montcada,  vaig fundar un grup que va arribar a actuar amb artistes de la talla de Raimon. Van ser anys molt intensos.

Va arribar a Montcada amb 17 anys. Com va viure l’experiència?
Al principi em vaig instal·lar a casa del meu oncle, que vivia a Can Sant Joan.  Era un barri de treballadors amb molta consciència social on de seguida em vaig integrar. Vaig començar a treballar de mecànic a diferents empreses. Em vaig afiliar a CCOO i vaig començar a militar al PSUC i a Bandera Roja. En l’àmbit laboral vaig tenir sort perquè em va sortir una feina a l’Escola Municipal de Treball de Granollers, on ja porto més de trenta anys. Aquesta ocupació em va permetre disposar de més temps per a l’escultura i la meva altra afició, el futbol.

Què va aconseguir en aquest àmbit?
Vaig començar entrenant l’equip cadet de l’escola i, després d’obtenir tres victòries seguides al campionat escolar de Catalunya, l’EC Granollers em va contractar per entrenar l’equip juvenil que, poc temps després, va ascendir a la Divisió d’Honor. En aquella època vaig entrenar joves que arribarien molt lluny com el porter de la selecció espanyola, Toni Jiménez, i el conegut jugador del FC Barcelona, Sergi Barjuan.

Músic, professor, entrenador de futbol i, sobretot, escultor.
Són diferents facetes de la meva vida i totes són importants, però on em sento més realitzat és en l’àmbit de la creació a partir d’esculpir la fusta.

Parlem de la tasca de professor d’art. Li agrada ensenyar?
Ensenyar suposa un aprenentatge continu perquè els alumnes també poden ser mestres si el professor sap escoltar-los. Jo els hi dono les eines i la tècnica necessàries per enfrontar-se al tros de fusta, però cadascun d’ells ha de trobar el seu camí. Acompanyar-los en aquesta recerca sempre resulta un viatge apassionant.

Quin és el camí que segueix vostè?
Utilitzo el tronc com a punt de partida de l’obra, a diferència d’altres autors que treballen a partir de trossos de fusta. La fase més laboriosa és el desbastament que faig amb una serradora elèctrica. L’objectiu és quedar-me el més a prop possible de la capa definitiva, per dedicar el màxim de temps als acabats. En el procés de desbastament és molt emocionant veure com la fusta mostra la seva nuesa, les vetes sinuoses, l’erosió de l’aigua i el pas del temps. M’agrada incorporar a l’obra les imperfeccions que apareixen a la fusta. Aquests accidents del destí són l’aportació que fa la fusta al procés creatiu i al resultat final. La majoria d’autors prefereixen reparar o dissimular els defectes de la fusta.

És una visió romàntica de la fusta.
Quan estic davant d’un tronc tinc com a norma analitzar-lo, estudiar-lo, saber-ho tot d’ell: on ha estat, com ha viscut, què li ha passat, quants anys té… El toco, l’escolto, l’oloro. Tot aquest procés el faig amb veu alta, com si fos la targeta de presentació. És un ritual d’emocions. La fusta és una matèria viva que s’ha de mimar, com les plantes.

Com definiria el seu estil creatiu?
Em defineixo com un artista vitalista d’arrels expressionistes però, sobretot, em considero un artesà de la fusta perquè no oblido mai quins són els meus orígens.

En quin projecte està treballant?
Estic enfrascat en una sèrie de trenta escultures que estaran integrades en un paisatge natural, probablement en un alzinar del meu poble, a Extremadura. Aquesta vegada treballo a partir de fragments de diferents tipus de fusta i incorporo els colors. És un recorregut sobre les diferents maneres de mirar el món.

Seccions:
Etiquetes:

Deixa un comentari