“La Marathon des Sables és la cursa dels sentiments”

Per què es va plantejar participar a la Marathon des Sables?
Sempre m’he trobat millor a les proves de llarga distància i m’he recuperat bé. Jo m’havia anat tantejant perquè m’agraden les curses de muntanya  on portes l’esgotament al límit. Fa cinc anys, un corredor del club de Ripollet, que feia poc havia tornat de la Marathon, va ser la serp que em va donar la poma. I vaig pensar, un dia hi participaré.

Hi pot anar qui vulgui?
La prova és oberta a tothom. La inscripció es fa al setembre de l’any anterior i hi ha un límit de places. En el cas dels espanyols, hi poden participar un total de 80 atletes de l’àrea d’Andorra, Espanya, Portugal i l’Amèrica Llatina. El dia que es va obrir la inscripció, vaig trigar un minut i mig a fer-la i ja vaig ser el 67.

No demanen cap requisit?
Has de presentar unes proves mèdiques com un electrocardiograma i, abans de començar la cursa, et revisen tot el material i el menjar que portes i et fan una revisió mèdica. Si no tens el que consideren indispensable, no et deixen sortir.

Com va ser la preparació?
Autodidacta. Vaig anar a xerrades sobre la cursa, vaig visitar fòrums per Internet i, de mica en mica, ho vaig preparar tot, el menjar, el material, els entrenaments –anava i tornava a la feina, a Badalona, corrents per la Serralada de Marina-, la mentalització… Ho has de portar tot controlat, no pots deixar res a la improvisació, perquè sinó no te’ns surts.

Com són les etapes?
La menys llarga és de 29 quilòmetres i la més dura és de 82, que la pots fer en dos dies. Sempre hi ha un temps màxim, és a dir, que si un dia t’agafa el cotxe escombra, que allà són dos camells, quedes eliminat.

Recorda la jornada més dura?
Totes! La primera i la segona, després de fer 29 i 35 quilòmetres, no vaig poder pràcticament dormir, em feia mal tot. A la nit, als campaments, tots semblàvem Chiquito de la Calzada. Al tercer dia, tocava la primera marató, i em va donar una baixada de tensió. Quan vaig arribar a la meta, sempre has de menjar com a màxim en una hora i mitja després d’acabar-la perquè sinó es tanca l’estómac i no et recuperes. No podia ni beure.

Quin patir!
I al dia següent era la dels 82 quilòmetres! Però, vaig fer l’esforç d’anar bevent i, al cap d’una estona, vaig obrir un pernil envasat que m’havia portat. No sé si va ser el pernil, però vaig poder menjar. Quin alivi!

I l’etapa llarga, com la va viure?
Em vaig plantejar fer-la en dos dies, però sobre la marxa has de veure quins recursos tens per arribar a la meta. Em feia por la calor. Per evitar que s’escalfessin els músculs, entre les hores de més sol només vaig caminar i m’anava mullant el coll per refrescar-me. Quan va arribar la tarda, vaig córrer. És preciós córrer de nit per les dunes. I la meva sorpresa va ser que vaig entrar entre els 200 primers. No m’ho podia creure. La vaig fer en un sol dia, en 15 hores.

Què és el que més li ha agradat de l’experiència?
La solidaritat entre tots els participants. És la cursa dels sentiments.No sé que té aquesta prova que et trenca les cames però t’atrapa el cor. Un noi es va quedar a esperar un altre atleta que tenia una lipotímia, no el va deixar en cap moment, van entrar fora de temps, però l’organització el va admetre al dia següent amb el temps màxim. Jo també li vaig donar a un noi de Madrid l’últim antiinflamatori que em quedava i després, no vegis els petons que em feia a l’aeroport quan ens acomiadàvem.

A qui li dedicaria aquest triomf seu com a atleta i persona?
A tots els que m’han ajudat a preparar la cursa, però sobretot als atletes més joves de la JAM, que l’han viscuda intensament i m’han donat molt suport. També a la meva família i, en especial, li dedico al meu sogre, que va morir mentre jo era al Marroc. Van fer un pacte de silenci i no m’ho van dir fins que vaig acabar la prova.

Un consell per al dia a dia que ha aprés a la Marathon des Sables.
Només els que s’atreveixen a arribar lluny poden saber com de lluny es pot arribar.