‘La moda ha de tenir un component de sorpresa’
Quan vivia a Montcada, tothom el coneixia com l’Ignasi de Ca la Rosita perquè la seva mare, Rosa Riera, regentava una botiga de roba i confecció al carrer Major, fundada a final dels anys trenta pels seus avis paterns. Va créixer envoltat de teles i patrons i, seguint la tradició familiar, va estudiar a l’Institut Català de la Moda. Els seus treballs van cridar l’atenció del dissenyador Pedro Morago, que el va fitxar per a les seves botigues de Barcelona. Durant 15 anys va treballar per a la prestigiosa firma, vestint a famosos i clients d’alt poder adquisitiu, fins que va al 2003 va decidir obrir el seu propi negoci, a L’Hospitalet de Llobregat, municipi on viu des dels noranta. Tot i que la botiga no passa pel seu millor moment, a causa de la pandèmia, ha aconseguit fer-se un nom a la ciutat i una clientela que aposta per la qualitat dels teixits i les peces úniques fetes a mida. La seva font d’inspiració són els llibres de patronatge antics que troba als Encants de Barcelona.
La seva vocació pel disseny va ser induïda o voluntària?
Des de petit, he viscut envoltat de teles i patrons a la botiga que van fundar els meus avis paterns, provinents de Lleida. Quan la meva mare es va casar, als anys cinquanta, es va fer càrrec del negoci amb la meva tia. Hi feien confecció de bates, pijames, bruses i vestits i també es venien teles per metres. De manera natural, vaig a aprendre a cosir i a fer patrons i, després d’una incursió fallida als estudis de farmàcia, vaig optar per matricular-me a l’Institut Català de la Moda.
Quina va ser la seva primera feina?
Quan la mare i la tieta es van fer grans, la meva germana Teresa i jo vam portar la botiga junts. Els dos èrem joves i la vam modernitzar per atraure públic nou, però poc després va aparèixer la meva oportunitat.
Com va arribar a treballar amb Pedro Morago?
Durants els estudis, vaig participar a diferents concursos aconseguint quedar finalista en vàries ocasions. Pedro Morago es devia fixar en alguns dissenys meus i em va proposar treballar per a ell a les botigues que tenia a Barcelona.
Com va ser l’experiència?
Hi vaig treballar durant 15 anys i vaig aprendre molt. També vaig tenir l’oportunitat de conèixer cantants famosos com Josep Carreres, Joan Manel Serrat, Lluís Llach i Rafa Sánchez, de La Unión; actors com Josep Maria Flotats i polítics com Pasqual Maragall. Va ser una marca molt prestigiosa durant els anys vuitanta i noranta fins que el negoci va fer fallida i em vaig haver de buscar la vida.
És aleshores quan decideix muntar el seu propi negoci.
Sí, vaig llogar un local al nucli antic de L’Hospitalet on hi tinc la botiga i el taller. Tot el que venc és fet i dissenyat per mi. Treballo especialment els vestits de festa i cerimònies, però també faig altres peces com faldilles, abrics i jerseis per a dona. M’agrada treballar amb teixits naturals i faig tres viatges a l’any a França per buscar teles que no es puguin trobar aquí.
Quins són els seus referents?
M’agrada molt Balenciaga i, de fet, algunes peces de les que faig són versions de dissenys seus. També em fascina Jean Paul Gaultier perquè crec que la moda ha de tenir sempre un component de sorpresa. També m’inspiro en els llibres de patronatge antics. En tinc una àmplia col·lecció dels segles XVIII, XIX i XX.
Com ha afectat la crisi el seu negoci?
La suspensió de les cerimònies ha fet baixar molt la facturació. Sobrevisc gràcies a una clientela fidel que valora les peces úniques i fetes a mida.
Però això no és molt car?
No tant com la gent es pensa. Faig vestits de festa a partir dels 300 euros i jerseis que no passen dels 80. És més intel·ligent comprar-se poca roba de qualitat, encara que sigui una mica més cara perquè, a la llarga, et gastes menys diners. La roba que ens comprem als grans magatzems acostuma a ser de baixa qualitat i l’hem d’estar renovant cada temporada perquè es fa malbé molt ràpidament.
Som massa esclaus de la moda?
Avui dia, són les grans corporacions les que determinen la roba que la gent es posa, de manera que tothom va vestit igual. Recordo que als anys vuitanta, els joves intentaven portar coses que fossin originals, diferents… Jo, amb 17 anys, em feia la meva pròpia roba perquè la que hi havia aquí no m’agradava. Em copiava dissenys de revistes italianes i franceses. Hem de canviar de xip i posar-nos la roba que ens agrada, no la que ens marca la moda.
La pluja respecta la Fira de Sant Jordi, que registra força afluència de públic
En marxa la Fira del Llibre i la Rosa al carrer Major amb una quarantena de parades
Gran paper dels clubs locals al Campionat Comarcal de Gimàstica rítmica
Tretze podis de l’EN Montcada a la quarta jornada del Campionat Comarcal de natació
El II Festival Infantil i Juvenil supera les millors expectatives
