‘La premsa està perdent el paper de vigilant del poder’
Tot i que no fa gaire vida al municipi, Francisco Ávila (1964) se sent orgullós de dir que és montcadenc i que va néixer a casa dels seus avis, al carrer Montiu, en una època en que no calia anar als hospitals per tenir els fills. Quan estudiava al col•legi La Salle, el descobriment d’escriptors com Jorge Luis Borges o Julio Cortázar li va fer enamorar-se de la professió de periodista. Una beca a EFE el va encaminar cap al periodisme esportiu i actualment és cap d’esports de l’agència a Catalunya. Ara, i després d’haver anat als últims grans esdeveniments esportius mundials, no reconeix una professió que s’ha acostumat a la precarietat per culpa de la crisi i que ha deixat de trepitjar el carrer per refugiar-se a les noves tecnologies. A punt de complir els 50 anys, i afectat amb un ERO, es nega a veure, per pròpia filosofia de vida, el seu futur en blanc i negre.
No tothom pot dir literalment que ha nascut a Montcada i Reixac…
Sí, jo vaig néixer al llit de la meva mare, a la casa que els meus avis tenien al carrer Montiu. En aquella època, als anys 60, era habitual que els naixements es programessin a cases particulars. Era més barat, tot i que tenia els seus riscos.
Per què va decidir ser periodista?
No tenia cap antecedent familiar, però ho vaig tenir clar des d’un principi. M’agradava escriure i no ho feia malament. Quan estudiava batxillerat a La Salle, un professor de literatura em va descubrir el nou realisme que es feia a Sud-amèrica. M’encantava Jorge Luis Borges, Julio Córtazar…
I a l’antiga ràdio de l’ABI va fer primeres pràctiques de la carrera.
Estavem al pis més alt, en un espai molt reduït on havies de limitar la quantitat de convidats perquè no cabíem! Amb un grup d’amics, feiem un magazín dos dies a la setmana que es deia ‘El te de les cinc’. Va ser una època molt divertida.
I per què va voler ser periodista esportiu?
Jo el que volia ser era Julio Cortázar! Vaig fer pràctiques a Catalunya Ràdio i a l’agència EFE, on havia un forat per fer esports. Havia jugat durant molts anys a bàsquet a La Salle, però no era un gran aficionat ni tenia una gran vocació per ser periodista esportiu. De fet, tinc altres inquietuds com la fotografia i escric al meu bloc (guso.lacoctelera.net) sobre temes variats. I és que el pitjor que pot fer un periodista és encasellar-se.
Quatre Mundials de futbol, tres Jocs Olímpics… Què li ha impressionat més de la seva feina?
Els JJOO de Barcelona’92 perquè vaig poder gaudir de tot el procés, des de la designació de la seu fins que l’últim equip va apagar la darrera llum de la Villa Olímpica. A més, vaig ser rellevista de la torxa.
Com veu el periodisme actual?
No és que sigui molt gran, però jo tinc la sort d’haver viscut l’època daurada del periodisme. La missió del periodista és apropar la realitat a la gent i això ja no es fa. Ara es fa un periodisme virtual, no se surt al carrer i s’abusa de les noves tecnologies i les xarxes socials. De fet, tothom pot tenir una agència d’informació amb el seu mòbil. La precarietat ens ha portat a fer una feia que no és periodisme, és quelcom diferent.
Els periodistes han estat unes de les grans víctimes d’aquesta crisi.
Tot va en funció de la publicitat. Els anunciants han de retallar despeses i la primera opció són els mitjans de comunicació. Això genera un efecte dòmino. Hi ha una generació de periodistes que estan molt ben formats, però que no troben feina i es perdran. La premsa està perdent el paper de vigilant del poder que abans tenia.
I en aquest context, sorgeix una iniciativa com ‘Panenka’. Què és exactament?
Panenka és una revista de futbol que neix a partir d’una cooperativa que hem format un grup de periodistes. Acostumats als fòrceps de la realitat, Panenka és una glopada d’aire fresc perquè tenim la llibertat de fer els temes que ens agraden, amb inquietuds que van més enllà del simple resultat d’un partit de futbol. La llàstima és que tenim pocs mitjans i no ens coneix molta gent.
Tot i treballar sempre a Barcelona i viatjar tant, mai s’ha volgut moure de Montcada i Reixac…
Sí, els meus avis, de part de mare i pare, ja es van instal·lar aquí. La meva dona i les meves dues filles també són de Montcada. Ara vivim a Terra Nostra i sempre he estat orgullós de ser montcadenc, tot i els inconvenients del municipi per la seva fragmentació i l’excesiva contaminació. M’agradaria poder participar més en les activitats que es fan al poble, però el dia a dia m’ho impedeix.
La crisi també li afecta i està patint un ERO a l’agència EFE. Amb 48 anys, li fa por el futur?
No. Jo sóc molt vitalista, sempre penso que las cosas han d’anar bé. No és que visqui al dia, però no miro més enllà d’un any. El que no pots controlar, no t’ha de preocupar.
La pluja respecta la Fira de Sant Jordi, que registra força afluència de públic
En marxa la Fira del Llibre i la Rosa al carrer Major amb una quarantena de parades
Gran paper dels clubs locals al Campionat Comarcal de Gimàstica rítmica
Tretze podis de l’EN Montcada a la quarta jornada del Campionat Comarcal de natació
El II Festival Infantil i Juvenil supera les millors expectatives