‘La violència neix com a resposta a la frustració’

Què fas a l’ong La Restinga? 
Fem el que la universitat ens va ensenyar a somiar: treballar amb tota la comunitat, és a dir, duem a terme intervencions focalitzades a cada sector de la població amb projectes concrets per a infants, joves, mares-cuidadores –amb els pares es comença, però costa més– i líders comunals i de sectors. 
Quina és la teva tasca concreta?
Participo al programa “Enseñarte”. A partir del reforç escolar, plan­te­gem estratègies de detecció i repressió de la violència en les seves diferents manifestacions. També es treballa amb els joves del barri amb l’objectiu que passin a ser agents socials per conscienciar la població infantil de com cuidar-se davant dels riscos i canalitzar els primers senyals d’abusos. La part que més m’agrada és la feina que fem amb les dones i les mares dels infants per frenar la violència que exerceixen elles mateixes o que reben per part de marits o fills grans. Per fer-ho treballem des de l’empoderament, l’autoestima i l’acceptació dels drets i els deures, en un entorn exclusivament femení en el que compartir és la base del creixement.
Quina és la situació dels infants?
A Iquitos és natural veure nens i nenes treballar a totes hores, ja sigui al mercat, fent de transportadors de caixes d’aliments, o conduint canoes. Però el més greu són les agressions sexuals que pateixen els infants quan es desplacen als lavabos públics –allunyats de casa seva– o en el sí del nucli familiar, on es produeixen el 80% dels abusos. Com les cases rarament disposen de més d’una habitació, sovint adults i nens han de compartir el mateix espai i, fins i tot, el llit.  Per evitar aquesta situació, s’adopta l’estratègia de separar espais, encara que sigui amb una cortina. Pot semblar absurd, però només aquesta simbòlica paret frena els abusos. 
Quines són les causes de la violència? 
La violència és sempre una demostració de poder que neix com una resposta en forma d’agressió a les inseguretats, les pors i les frustracions com a individus. El masclisme també juga un paper important en aques­ta problemàtica. Si l’individu no acon­segueix fer una autocrítica del seu comportament,  acaba re­petint i transmetent el rol de maltractador. En tot cas, la pobresa mai justificarà la violència. 
El govern peruà dedica recursos a aquesta part del país? 
Les autoritats només fomenten l’assistencialisme. Tota intervenció a llarg termini va a càrrec d’ongs nacionals i internacionals. D’altra banda, aquesta regió és la que pateix més tràfic de menors i casos d’explotació sexual, amb la complicitat del sistema policial, judicial i polític.
Quina diferència hi ha entre la feina que fas al Perú i la que feies a Montcada?
Coneixent el Centre Obert de Can San Joan i el de La Ribera, la tasca és força semblant, tot i que al Perú el context social s’agreuja i els recursos són menors. Però, tant a Montcada com a Iquitos, l’objectiu és treballar per la felicitat, l’autonomia, la no violència i la qualitat de vida de l’infant i jove.
Què és el que més t’ha impactat de la teva estada? 
Tot i que ja m’havien explicat què em trobaria, el primer dia que vaig arribar a Pueblo Libre, vaig quedar molt impressionada. Caminàvem per ponts de fusta que trontollaven, els gossos impedien el pas, els infants s’estaven banyant al riu on la gent llença les escombraries, neteja la roba, pesca, agafa l’aigua per cuinar i fa les seves necessitats. Quan encara no m’havia recuperat d’aquesta visió, vaig presenciar a la ciutat com un home llençava el casc de moto contra la seva parella. Tot és violència i espero no haver-la de normalitzar mai.
Faràs vacances aquest estiu?
Si tot va bé, a l’agost marxo 15 dies a la selva profunda per conèixer un projecte de conreu d’abelles autòctones per produir mel adreçat al poble indígena dels ‘maijuna’.

Correu electrònic

Leave this field empty if you're human: