‘L’emoció de jugar amb foc t’enganxa’

Acaba de ser nomenada presidenta honorífica de la colla, un reconeixement a la seva tasca al capdavant de l’entitat des del 2000 fins a l’any passat. Satisfeta de la feina feta, Neus deixa aquesta responsabilitat amb la tranquil·litat que el futur de l’entitat està garantit gràcies a la incorporació de generacions més joves atretes per l’espectacle del foc i la pólvora. Amb 70 anys i jubilada de la feina de florista, seguirà vinculada a la junta, ara com a vocal, aportant la veu de l’experiència.

El meu germà petit va ser el que em va arrossegar a apuntar-me a la colla, poc després que un grup de joves del barri la fundessin, el 1987. Els inicis no van ser fàcils, però l’emoció de jugar amb foc t’enganxa ràpidament. Recordo que demanàvem informació a les colles de Diables que ja existien per poder-ne aprendre. Gràcies al CEAV, aviat vam disposar d’un espai per reu­nir-nos i guardar el material, fins que ens vam traslladar a l’Hotel d’Entitats.

La pólvora per a les actuacions la compràvem amb els nostres diners –encara no existia cap programa de subvencions a les entitats– i els primers vestits els van fer algunes mares i companys de la colla amb roba de sac. Abans de sortir al correfoc, l’havíem de mullar per evitar que es cremés si queia una espurna. La roba ignífuga va arribar molt més tard. Però, miraculosament, mai no va passar res greu.

Els primers vestits els van fer algunes mares i companys de la colla amb roba de sac. Abans de sortir al correfoc, l’havíem de mullar per evitar que es cremés si queia una espurna.

Van ser anys molt intensos, perquè hi havia moltes ganes de recuperar la cultura popular i l’associacionisme vivia bons moments. Però cap a final dels noranta, la colla va estar a punt de desa­parèixer per la falta de relleu. El 2000, vaig assumir la presidència i, amb dos veterans més, vam crear la colla infantil. Un dels requisits per apuntar-s’hi és que també ho fessin les famílies, no només els infants. Al principi, va costar una mica, però a poc a poc l’estratègia va funcionar.

La pandèmia va ser una prova de foc perquè no sabíem què passaria després d’aquella parada tan llarga. Afortunadament, tothom tenia ganes de socialitzar i recuperar les activitats de carrer i vam ressorgir amb força.

Actualment, passem per un bon moment. Tenim 124 socis, dels quals 67 són dones i 57 homes, invertint la proporció que hi havia fa uns anys. Hem recuperat el grup de batucada i estem treballant per incorporar la gralla en les nostres actuacions.

En un bon correfoc, hi ha d’haver llum i soroll durant tot el recorregut per tal que l’espectacle no decaigui

He fet tots els papers en un correfoc, però un dels que més m’agrada és controlar que l’espectacle no decaigui en cap moment, és a dir, que en el recorregut sempre hi hagi foc i soroll. Si ningú marca el ritme i tothom fa petar al mateix temps, es crema molta pólvora, però l’espectacle no queda tan lluït. Als qui hem de controlar més són als petits perquè no paren de petar.

He gaudit molt les sortides que hem fet fora de Catalunya, a llocs com Galdakano, Sant Sebastià, Águilas i Sagunt. També recordo alguns moments especials com la presentació dels dos dragonets, l’estrena del Drac d’aigua, la celebració del 30è aniversari del drac Joan i les Trobades de Bestiari.

Fa dos anys vaig proposar fer una mascletada per inaugurar la festa major del barri, que ha tingut bona acollida. Sempre m’he sentit atreta per aquesta combinació de sorolls forts i rítmics que et fan aixecar del terra literalment.