‘L’entrenament auditiu pot canviar la teva experiència amb la música’
El violoncelista Joan Riera ha creat un mètode alternatiu per aprendre música basat en la intuïció i la percepció natural dels sons
Des de ben petit, Joan Riera ha tingut molt clar que es volia dedicar a la música. Tot va començar com un joc a l’Escola Municipal de Cerdanyola, on va descobrir que la seva passió era el violoncel. Va cursar el Grau Professional a l’IEA Oriol Martorell (Barcelona) i va completar la carrera musical amb els estudis superiors d’interpretació a la Universitat Alfonso X de Madrid. Després de diversos anys d’investigació, el músic, de 26 anys, ha dissenyat un entrenament auditiu que proposa un camí alternatiu a la metodologia tradicional.
Existeix el talent musical o és un mite?
El talent existeix, perquè hi ha músics que han fet coses extraordinàries a edats molt primerenques, com Mozart, que era capaç de compondre una sonata o una simfonia amb cinc o sis anys. Hi ha persones que estan més dotades per fer tasques musicals, però estic segur que el talent, si no va acompanyat de treball, es queda en res. Com Mozart, només n’hi ha un. La gran majoria de mortals necessitem desenvolupar aquest talent a base d’esforç. Beethoven afirmava que el 2% era talent i la resta, perseverança.
Com és d’important l’entrenament auditiu per ser un bon músic?
Quan era jovenet, dedicava moltes hores a practicar amb l’instrument perquè era el que més m’agradava i potser deixava de costat altres àrees com entrenar l’oïda musical. És un error, perquè la música és un art sonor i, per tant, com més ensinistrada tinguem l’oïda, millor podrem entendre la música.
‘La frustració em va impulsar a investigar una manera diferent d’entrenar l’oïda musical, basada sobretot en la intuïció i la percepció natural dels sons’
En què consisteix el teu mètode d’entrenament auditiu?
La metodologia tradicional no fa res d’incorrecte, però considero que no té un pas a pas definit i posa el focus a desenvolupar només una habilitat dins de les moltes que existeixen en l’entrenament auditiu. A classe, es dediquen moltes hores a desenvolupar-la i crea molts estudiants frustrats.
Va ser el teu cas?
Sí, la frustració va ser la que em va impulsar a investigar si seria possible dissenyar una manera diferent d’entrenar l’oïda musical. Jo no era un estudiant brillant en aquest aspecte i no entenia com podia millorar aquesta habilitat tan important per a un músic. Com que no obtenia resultats, vaig començar a investigar pel meu compte. Vaig llegir molts estudis científics i vaig intentar entendre des de la psicologia cognitiva com percebem els sons.
A quines conclusions vas arribar?
La metodologia tradicional no afavoreix una forma natural de percebre els sons. Aquest sistema és més adient per a l’etapa superior dels estudis musicals, però en els inicis, des de la meva experiència corroborada per evidències científiques, no és gaire positiva. Vaig començar a fer exercicis que res tenien a veure amb els que havia fet fins llavors, enfocant-me en les sensacions i no pas en els intervals.
‘Transmeto al meu alumnat la recerca de la bellesa en la interpretació i la disciplina de treball, tan importants per arribar a ser un bon músic’
Què vol dir això?
Els estudis científics de la percepció auditiva parlen de la importància del context tonal en l’entrenament auditiu, mentre que en la tradicional tot gira al voltant dels intervals. Per entendre-ho d’una manera senzilla, la metodologia alternativa és més intuïtiva i menys racional.
És molt complicat treure una cançó d’oïda?
Depèn del gènere musical. Per exemple, un tema de Taylor Swift serà molt diferent d’un de Wagner, el grau de la complexitat no té res a veure i l’esforç auditiu que has de fer, tampoc. La de Taylor Swift no deixa de ser quatre acords que es van repetint constantment, mentre que treure d’oïda una simfonia de Wagner és molt més difícil perquè utilitza harmonies més complexes, per tant, has de ser més expert en la matèria per arribar a desxifrar-la. La transcripció melòdica i harmònica de música real és una habilitat complexa.
Tota la investigació que has realitzat en els últims anys ha donat com a resultat el teu projecte Oïda absoluta, que compta amb una comunitat de seguidors a les xarxes socials de més de mig milió de persones. Quin èxit!
Sí, encara l’estem digerint. Dic estem perquè és un projecte que he fet conjuntament amb la meva parella, Emma España, musicòloga. Al principi, l’objectiu era només compartir els nostres coneixements sobre entrenament auditiu, però davant la gran acollida, sobretot al continent americà, hem posat en marxa una formació en línia, ‘Transforma tu oído’ (TTO), basada en tot el que hem explicat anteriorment. I la veritat és que estem contents perquè també està tenint un gran èxit i l’alumnat assegura que la seva evolució, amb la metodologia que proposem, és espectacular.
Què és l’oïda absoluta?
L’oïda absoluta és la capacitat per reconèixer un so sense tenir-ne cap de referència. Emma té aquesta habilitat de forma innata i s’estima que només una de cada 10.000 persones al món la té.
Es pot arribar a desenvolupar aquesta aptitud?
Segons les evidències científiques, es podria adquirir fins a una edat primerenca, els sis anys. L’oïda absoluta està mitificada, es poden fer grans coses si la tens, però no vol dir que arribis a ser un bon músic. Hi ha grans intèrprets i compositors que han tingut una oïda relativa ben entrenada.
‘L’oïda absoluta és la capacitat de reconèixer un so sense tenir-ne cap de referència. S’estima que només una de 10.000 persones al món la té’
La música clàssica és la gran desconeguda? És només d’una elit o també això és un mite?
Estic convençut que és impossible que una persona que escolta de manera habitual una obra clàssica digui que no li agrada o que no s’emociona quan la sent. La música clàssica té molts competidors a nivell d’entreniment, quedant en un segon pla, lluny del públic de masses. És cert que el seu format no l’ajuda, ja que s’associa a uns valors rígids, uns artistes vestits de negre i en un espai de concerts on el públic no pot parlar ni aixecar-se. Una forma de trencar aquesta imatge seria apropar el músic a la ciutadania i potser les xarxes socials podrien ser un bon canal per donar a conèixer les inquietuds de l’intèrpret, el compositor, el moment històric en què es va escriure l’obra o els temes que tracta. Hem d’aprendre dels cantants i grups actuals, que es venen molt bé. En realitat, la música d’ara i la d’abans té un denominador comú i és el fet que a través de notes i melodies ens parlen d’emocions que tothom ha viscut com l’alegria, la tristesa, la ira, l’amor, la malenconia…
En la teva faceta com a docent, què és el que intentes transmetre al teu alumnat?
Sempre tinc presents dos temes. Un és trobar la bellesa en el que interpretem, ja que la música és un art i hi ha mil formes d’arribar fins a ella, ja sigui en la manera de vibrar una nota o en la de passar l’arc, per exemple. L’altre és la disciplina del treball, ja que aprendre a tocar un instrument comporta molta dedicació. Diuen que per ser un expert en alguna cosa has d’haver invertit més de 10.000 hores. Quan estudiava el grau superior, em podia passar set i vuit cada dia practicant amb el violoncel. La música és perfecta per transmetre aquests dos valors.
