Què és I-Vaginarium?
És un projecte que reivindica els drets de les dones trans amb vagina, invisibilitzades fins i tot al col·lectiu LGTBI. Dos dissabtes al mes al Centre Cívic de La Barceloneta, assessorem i acompanyem dones trans perquè decideixin lliurement si volen fer-se una vaginoplàstia. En el marc del projecte, que és totalment altruista, també hem elaborat el primer informe estatal sobre la vagina trans, recopilant testimonis i experiències de dones i personal mèdic amb l’objectiu de trencar falses creences com que amb la vagina trans no es poden tenir reaccions orgàsmiques. Això és totalment fals. És un òrgan sexual plenament operatiu.
La vaginoplàstia és una intervenció inclosa a la xarxa de la sanitat pública?
Sí. A Catalunya es fa a l’Hospital Clínic, però hi ha una llista d’espera de més de 400 dones i les vagines no tenen la qualitat d’altres països com Tailàndia, on jo me la vaig fer, Canadà o els Estats Units. Un dels nostres objectius és que el sistema públic català reconegui de ple dret les dones trans amb vagina. A dia d’avui, quan demano visita per fer-me la revisió ginecològica, em diuen que no me la poden fer al·legant que el personal mèdic no té la formació adequada per atendre’m. També m’han arribat a dir que, com que sóc un home, hauria d’anar a l’uròleg.
Com va viure el trànsit com a dona transexual?
No va ser fàcil perquè et trobes amb molta incomprensió i rebuig. Perquè et facis una idea, t’explicaré una situació que vaig viure tot just iniciar el meu procés cap a la transició de gènere. En aquella època, jo presidia el comitè d’empresa de la firma on encara treballo. Vam fer una assemblea quan encara tenia identitat masculina i, pocs mesos després, en vam fer una altra però ja vaig aparèixer vestida de dona, tot i que l’hormonació encara no m’havia fet l’efecte desitjat. Imagina’t els comentaris!
Es considera un dona valenta?
Em rebel·lo contra les injustícies. Ho vaig aprendre durant els meus anys al món sindical. Quan vaig adoptar la identitat de dona, vaig decidir continuar treballant a la mateixa feina i viure a la mateixa casa i la mateixa ciutat. La veritat és que no identifico la por i, de vegades, és millor tenir-ne una mica. El que sobretot intento és que no m’afectin les coses negatives.
Va comptar amb el suport de la seva família?
No. Aquest és un altre dels problemes amb què ens hem d’enfrontar les dones trans. I, malauradament, en les nenes d’avui dia també es torna a repetir aquest problema. Hem de fer molta pedagogia.
Fins i tot entre el col·lectiu de persones LGTBI?
Per suposat, perquè molts sectors LTGBI són contraris a la vaginoplàstia en considerar que no serveix per a res. Per aquest motiu, moltes dones trans no s’identifiquen amb el col·lectiu perquè no recull les seves necessitats més bàsiques com, per exemple, que siguin ateses com qualsevol altra dona als serveis ginecològics de la seguretat social.
Confia que aquesta situació pugui canviar en un futur?
El Departament de Salut ha començat a interessar-se pel tema. Les conselleres de Sanitat i Igualtat no van poder assistir a la presentació oficial del projecte I-vaginarium, que vam fer el passat 18 de juny a un hotel de Sitges, però van enviar una salutació i, en breu, començarem a parlar sobre el tema. Crec que és un pas endavant per reconèixer que les dones trans amb vagina també existim.
Vostè parla de la revolució de les dones trans. Què vol dir?
Creiem que les dones trans són un model a seguir en la construcció d’un món més just. No pretenem ser acceptades, el que busquem és que la societat canviï i revisi el seu model basat en la misogínia, l’hetereopatriarcat i el masclisme. En definitiva, és un model fonamentat en l’odi i, precisament el que pretén la revolució de la dona trans és combatre aquest odi des de l’amor.