Parlem de: BLOCS SIVIS- jornades per la diversitat educativa- HOSPITAL- suma't mir- N-150- Pau Mateu Sara Banal- VOLEIBOL- SIVIS- HOSPITAL ERNEST LLUCH- MPGM-

‘L’handbol femení ha estat i és la meva vida’

Com a membre del PSUC, Eugenio Díaz va lluitar des de la clandestinitat per defensar els drets dels treballadors, va ser un dels regidors del primer Ajuntament democràtic i, en el tram final de la seva vida laboral, va ser gerent d’una empresa amb 1.600 empleats al seu càrrec. Tot i aquesta vida tan intensa, del que se sent més orgullós és d’haver estat un dels fundadors del Consell de l’Esport Escolar de Montcada i d’haver impulsat l’handbol femení al municipi amb la creació, a principis dels anys 80, del Club Balonmano Montcada, entitat que al 1982, i sota la seva direcció tècnica, es va proclamar subcampió d’Espanya a la categoria cadet. Als seus 68 anys, Díaz encara es manté en actiu col·laborant amb el CH La Salle i rebrà un reconeixement a la gala dels Premis Esportius que es farà el 4 de juliol al Teatre Municipal.

Eugenio Díaz, amb la copa de subcampions d'Espanya cadets que el CB Montcada va guanyar al 1982
Rafa Jiménez
Com es va iniciar a l’handbol?
Vaig estudiar al col·legi de l’Envelat i hi havia un monitor d’educació física a qui li agradava l’handbol. Ens portava a jugar a la pista descoberta del carrer Bonavista i allà em van captar per formar part del CH La Salle. 
Quan va fer el pas per entrenar?
Quan em vaig casar, vaig anar a viure a la Font Pudenta i, una vegada que ja m’havia retirat com a jugador, el coordinador esportiu del col·legi Mitja Costa em va proposar entrenar algun equip. Vaig acceptar amb una única condició: volia dirigir l’equip que ningú volgués.
I les escollides van ser unes noies de categoria infantil, veritat?
Sí, van començar a jugar a nivell escolar contra equips de Barcelona i del Vallès Occidental i van estar un parell d’anys sense perdre cap partit. 
Estem al 1978, quan es va crea el Consell de l’Esport Escolar de Montcada, del que vostè va ser el primer president. Quin va ser l’origen?
Es volia traslladar el model creat al Mitja Costa a altres col·legis del municipi, ja fossin privats o públics, grans o petits. Els clubs també tenien la seva representació i l’objectiu era impulsar l’esport entre els infants sense que haguessin de pagar res.
I com es va aconseguir això?
Amb molta feina. En aquella època, l’Ajuntament no tenia diners per fer res. Tot i les dificultats, vam aconseguir tenir més llicències que Sabadell i Terrassa juntes. Crec que ara l’administació, tot i els problemes financers que hi ha, hauria de fer un esforç per garantir que els infants de famílies vulnerables puguin fer esport. 
També va ser regidor als primers ajuntaments democràctics. Com valora aquella etapa política?
Ara estic afiliat al PSC, però als anys 70 pertanyia a CCOO i al PSUC i em vaig presentar a les primeres eleccions amb la llista de Josep M. Campos, entrant al govern un any més tard per la renúncia d’un company. Em van assignar la Regidora d’Esport escolar i després, Serveis Municipals, sempre sense cobrar res.
Com es va crear el CB Montcada?
El CDEM va organitzar una lliga local d’handbol femení i amb les millors jugadores de tots els col·legis es va fer una selecció local que es va federar. Així es va crear el club gràcies al suport de gent com Emilio León o l’empresa Asland. 
De quin èxit se sent més orgullós com a entrenador?
Del subcampionat d’Espanya de la categoria cadet aconseguit al 1982. Recordo la final disputada a Leganés perquè el públic ens va tractar molt malament ja que coincidia amb un Madrid-Barça de futbol i els ànims estaven encesos. D’aquell equip, moltes jugadores van ser cridades per jugar amb la selecció catalana i l’espanyola.  
L’escola del BM Montcada va arribar a tenir 250 jugadores i el primer equip va pujar fins a Divisió d’Honor. Per què es va apartar del projecte?
Sempre he tingut una visió amateur de l’esport i vaig marxar quan es va començar a fitxar jugadores que cobraven. Així va acabar tot. Van voler abastar més del que es podia i això va acabar provocant la desaparició del club. Va ser una llàstima.
El CH La Salle va agafar el relleu a l’hora de fomentar l’handbol femení  i vostè encara col·labora amb el club. No pensa en la retirada? 
Pateixo problemes de mobilitat, però mai deixaré l’handbol, tinc clar que moriré a la pista o a la grada. L’handbol, especialment el femení, ha estat la meva vida. 
Què li sembla ser enguany un dels guardonats a la gala dels Premis Esportius? 
Mai he volgut reconeixements. M’ho havien proposat altres anys, però no havia acceptat. Aquesta vegada, em sabia greu tornar a dir que no.
Seccions:
A fons
Etiquetes:
-

Deixa un comentari

Les més vistes