‘L’havanera ens evoca un sentiment de nostàlgia’
Originari d’un poblet de la Plana de Vic i veí de Mas Rampinyo des de fa quaranta anys, Joan Perarnau és l’únic component de L’Espingari que continua al grup trenta anys després de la seva creació. Va estudiar solfeig i guitarra clàssica a l’Orfeó vigatà i des de molt jove compaginava la feina de pintor amb la de músic, tocant pels pobles de la costa amb un grup que feia versions de bandes de rock punteres. Amb el naixement del seu primer fill, va abandonar la vida de músic de carretera per regentar una ferreteria al carrer principal de Mas Rampinyo. Però el cuc de la música el va tornar a temptar i al 1982 va crear un grup d’havaneres amb una veu femenina i una major varietat musical i instrumental que els conjunts tradicionals. D’aleshores ençà, L’Espingari ha difós el nom de Montcada i Mas Rampinyo per Catalunya, Espanya i diferents països d’Europa i Amèrica Llatina.
Enrera queden els anys de músic de carretera. Quins records en té d’aquella època?
Al principi tocava en un grup, The cuppers, que feia versions de grups de moda com Els Beatles i The Shadows. Més tard vaig fer de cantant en una banda de soul anomenada Madera verde i, en l’última etapa, cantava amb l’orquestra Les Fonts de Manlleu, formada per 14 músics. M’ho passava molt bé perquè era jove i tenia molta energia i poques responsabilitats, però quan vaig tenir el primer fill, ho vaig deixar còrrer perquè era massa complicat compaginar aquesta professió i formar una família.
D’on li ve l’afició per la música?
De ben petit ja vaig mostrar interès per aquest àmbit. Vaig estudiar solfeig i guitarra clàssica a l’Orfeó Vigatà. Els meus fills dos fills han heretat la meva passió per la música i ho fan força bé. De fet, el gran forma part de L’Espingari.
Com va acabar vivint a Mas Rampinyo?
Perquè la meva dona és d’aquí i era molt complicat anar i venir cada dia de Montcada a Vic amb les carreteres d’abans. A la Ramona la vaig conèixer per primera vegada al meu poble perquè de petita hi anava a passar els estius, però no ens vam retrobar fins molts anys després de forma casual.
Va ser díficil l’adaptació?
La veritat és que em va costar molt. Acostumat a viure en un poblet com La Gleva, a Osona, això em va semblar molt atapeït de gent i amb massa moviment. De seguida, em vaig vincular a La Unió, entitat que em va ajudar a integrar-me al barri. Ara em sento montcadenc i masrampinyaire.
Per què va decidir retornar al món de la música precisament amb un grup d’havaneres?
Tenia clar que per la meva situació personal no podia estar tant de temps fora de casa, així que vaig pensar que un grup d’havaneres, seria més adequat. És un gènere que m’ha agradat sempre per aquest sentiment d’enyorança que ens evoca i, a més, els concerts no duren més d’una hora i no tenen el nivell de complicació d’una banda de rock o d’una gran orquestra.
Com van ser els inicis de L’Espingari?
Al principi vam rebre algunes crítiques per part dels sectors més puristes perquè no només cantàvem havaneres, sinó que també incloïem en el repertori temes de la música mediterrània que li donaven més diversitat als concerts. El temps ens ha donat la raó i ara la majoria de grups ja no només toca l’havanera pura i dura. L’altre factor diferencial és que comptàvem amb una veu femenina, Dolors Puig, fet poc vist en els conjunts d’havaneres. Amb la marxa de Xus Asenjo, la nostra darrera cantant, ens hem quedat sense veu de dona, però és una assignatura que tenim pendent.
Durant aquests trenta anys quines són la principals fites del grup?
Hem fet d’ambaixadors de la cultura popular catalana a països com Suècia, Alemanya, Polònia, França i Bèlgica, participant en aplecs internacionals. També hem viscut moments bons a les gires per Cuba i Veneçuela als anys noranta, durant l’època en què Andreu Navarro va formar part del grup. La seva capacitat d’entusiasme i dedicació era il·limitada i vam viure junts experiències úniques. Recordo la cara dels treballadors de l’Hotel Hilton de Caracas quan l’Andreu va decidir que faríem un concert només per a ells, després d’haver tocat per als rics clients de l’hotel. Va ser una figura molt important per al grup.
Quina evolució ha fet el món de l’havanera?
Ara hi ha més nivell que abans, tot i que també hi ha molts grups d’aficionats que rasquen la guitarra, però no en tenen ni idea. Dels 150 grups que hi ha actualment, només se’n salven una quinzena com a molt. Conjunts com Port Bo o Peix fregit són el referent de l’havanera actual, però no el meu perquè considero que no són prou rics musicalment. La música que fa L’Espingari no només té guitarres i tres veus, sinó també percussió, llaüt i acordió, fet que tampoc no és gaire habitual.
La Fira de Sant Jordi tindrà una quarantena de parades distribuïdes pel carrer Major
Gran paper dels clubs locals al Campionat Comarcal de Gimàstica rítmica
Tretze podis de l’EN Montcada a la quarta jornada del Campionat Comarcal de natació
El II Festival Infantil i Juvenil supera les millors expectatives
El concurs de punts llibres rep 1.260 creacions
