Com i quan es va començar a interessar per la fotografia?
Durant la universitat. Vaig tenir un professor que ens va explicar la importància de documentar amb imatges allò que passa com a part de la història, pensant en les futures generacions. Ja aleshores m’apassionava veure fotografies antigues i avui dia gaudeixo molt quan veig les imatges que publica Josep Barcardit a Facebook. Encara que no conegui les persones que hi surten, m’imagino com eren aleshores i la vida que tenien.
I quina imatge recorda de la Montcada que va conèixer quan va arribar a principi del 80?
Sobretot, el riu Ripoll. Cada dia baixava d’un color i sovint, ple d’escuma. No era agradable de veure. Per sort, la comunitat i l’alumnat eren molt propers i em van fer sentir sempre molt bé. Guardo força fotografies i vídeos d’aquella època.
Per exemple…
De les marxes a Montserrat. De fet, la idea de fer la primera edició va ser meva, quan La Salle va celebrar el 75è aniversari, tot i que l’autèntic artífex a nivell organitzatiu va ser l’Alfred Canals, qui després la va acabar instaurant anualment. Les primeres edicions les vaig fer carregat amb una càmera de vídeo que pesava un munt, amb el magnetoscopi i les bateries a banda (riu). També tinc un bon arxiu de les obres de teatre, de festes, d’esport…
Però no només de La Salle, sinó d’altres esdeveniments del municipi.
Sí, vaig ser membre del CDEM i tinc gravacions de quan es feien les cloendes multitudinàries de l’esport escolar. Moltes filmacions les vaig cedir al canal youtube de Montcada Comunicació per a la secció ‘El retrovisor’.
Quantes cintes de video té?
Uf! més de 300. La majoria ja les he passat a DVD però encara me’n falten. I de fotos ja ni parlem. Només dels meus nets en tinc més de 50.000! Posar l’arxiu en ordre és una de les meves prioritats.
Molta gent el coneix per l’etapa de professor, però ara s’ha fet un nom com a cronista audiviosual. A més de ser el fotògraf oficial del CH La Salle, no es perd cap esdeveniment de pes i comparteix les imatges a les xarxes.
M’agrada molt captar el present perquè per a mi la fotografia és com un pont entre el passat i el futur. I també m’interessa molt la part creativa. El fet de compartir-les és com compartir el pa. Si el guardem, s’espatlla i no compleix la seva funció que és alimentar; com més el repartim més gent se’n beneficia.
La vida es veu diferent a través de l’objectiu?
Et permet fixar-te en coses que, d’altra manera, no veus. Per exemple, en aquest temps de pandèmia he descobert la serralada de Marina i estic fent moltes fotos de natura. Sovint quan les publico a les xarxes hi ha gent que em diu: “Com és possible que hagis vist això? Jo hi he passat un munt de vegades i mai no m’hi havia fixat”.
Fer fotos de paisatges permet delectar-se amb els detalls, però una altra cosa és la fotografia esportiva.
Això sí que és un repte. A més de creativitat, has de tenir reflexos i paciència. Jo a cada partit faig una mitjana de 1.500 fotografies i potser només n’aprofito un centenar.
Recorda quina va ser la seva primera càmera?
I tant! Una Yashica, me la van regalar quan tenia 25 anys. Llàstima no haver-la conservat.
Ara treballa amb material professional, això és una bona inversió.
T’explicaré un secret. La càmera que tinc me la vaig comprar deixant de fumar i estalviant el que gastava en un paquet de Ducados diari. Va ser un bon consell del meu metge i amic Jordi Orihuela.
Li deu tenir molt d’apreci.
És la meva companya fidel. Li dono molta canya i ella em paga amb bones fotografies (riu).
