‘Mentre visqui i tingui salut, seguiré despatxant’
Poca gent la coneix pel seu nom autèntic, sinó com a senyora ‘Plats i Olles’, una de les botigues més antigues del carrer Major, que s’ha conservat pràcticament igual que quan la va fundar la seva mare, Pepita Mayet, fa 85 anys. Durant molts anys, sobretot a la postguerra, aquest establiment va ser el principal proveïdor d’estris de cuina i altres objectes domèstics per a moltes famílies i un referent per a la mainada. Però enrera queden els temps en què no parava de sonar la campaneta de la porta, avisant de l’entrada de clients. Tot i que fa molts anys que les vendes escassegen, l’Agnès mai no s’ha plantejat jubilar-se. La botiga és una prolongació de la casa on ha viscut tota la vida, un espai on no només s’acumulen objectes de tota índole, sinó records d’una època per la què no pot deixar de sentir una certa nostàlgia.
-No està cansada d’estar-se darrera el taulell?
Les meves filles em diuen que em jubili, però sempre els hi dic que mentre visqui i tingui salut, seguiré despatxant. Fa ben bé 10 anys que va baixar el volum de feina a la botiga, però no m’importa. Comprenc que la gent pensi que estic guillada per mantenir-la oberta, però és la meva vida. A més, no som els únics a qui els hi ha baixat la feina. Això ja ve de lluny.
-Per què creu que tanquen tantes botigues del carrer Major?
Abans al carrer Major li deien el carrer de les 100 botigues i ara està que fa pena. Recordo quan hi havia les dues voreres per passar i la carretera enmig, amb aquells arbres tan frondosos i no aquests exemplars esquifits que hi ha ara. La plaça de l’Església també tenia un arbre enorme al mig que l’Ajuntament decorava per Nadal. A les nits d’estiu, les iaies treien les cadires al carrer per cosir i petar la xerrada. Èrem com una gran família i existia un fort sentiment de solidaritat entre els veïns. Ara la gent et passa pel davant i no et diu ni bon dia.
-Com van ser els inicis del negoci familiar?
La meva mare, Pepita Mayet, era un dona molt emprenedora. Era del barri de Gràcia, on els seus pares ja tenien una botiga de plats i olles, mentre que el meu pare era de València. Al principi la botiga estava a la plaça de l’Església, però de seguida ens vam canviar a aquest local, on abans hi havia hagut una escola, una farmàcia i un sastre. El pare treballava a l’antiga Asland i, com que era molt traçut, feia gàbies, carretons i carners, que també veníem a la botiga.
-Què són ‘carners’?
Eren unes prestatgeries bastides amb plafons de tela metàl·lica, on es guardava la carn quan no hi havia neveres. He mantingut la casa i la botiga tal com quan jo era petita i hi vivia amb els mes pares i els meus dos germans. Dinàvem amb la porta oberta i feiem torns per atendre la clientela.
-Quins han estat els productes estrella de Plats i Olles?
Aquí hem venut de tot. El nostre lema era: ‘Si no ho tenim, us ho portem’. Tenien molta sortida les cassoles de fang, que ens portava el millor fabricant de Breda. Ens quedàvem les peces que tenien alguna tara perquè la gent tenia pocs quartos. Em venien moltes clientes andaluses. M’havia de carregar de paciència perquè elles em parlaven en castellà i jo no les entenia. De fet, vaig aprendre el castellà despatxant a la botiga. També fiava moltes clientes.
-I el sistema funcionava o tenia molts impagats?
La majoria t’anava pagant les coses en petites quantitats, però sempre hi havia qui feia el ronso. Encara conservo una llibreta on tinc apuntades 192 dones que tenien deutes amb mi. Algunes tenien la barra de passejar-se amb abrics de pell per davant de la botiga, sabent que em devien diners. Això em treia de polleguera i algunes vegades les empaitava pel carrer. Ara no fio ni a Maria Santíssima!
-Quins períodes de l’any li agradaven més?
Quan s’acostaven les festes de Nadal i Reis, la botiga es transformava. Buidavem les prestatgeries dels objectes de sempre per omplir-les de joguines i figuretes del pessebre. També m’agradava molt l’època de les comunions i els casaments perquè veníem gotets, calzes i coloms amb l’anell al bec. Encara faig alguns encàrrecs. Estic carregada de punyetes! Ah, i la canalla es delia per les pipes encara calentes que la meva mare portava del Born amb el primer tren i que repartíem amb paperines de diari. Ara els nens mengen pipes ficades en bosses de plàstic des de fa mesos, que no tenen gust de res!
-Quin és l’objecte més antic que té a la venda?
Tinc cassoles de fa 40 anys que encara les venc ara. Després del fang, vam tenir estris d’alumini, tot i que no hi ha punt de comparació entre un rostit fet amb fang i un fet amb cassola d’alumini.
-Quin és el seu màxim desig?
Només demano una cosa, poder llevar-me al matí, vestir-me i obrir la botiga cada dia.
Extingit el virulent foc a un solar de desballestament il·legal ubicat a prop dels blocs Sivis
Primeres declaracions en la instrucció de la querella de l’AV Can San Joan contra la Generalitat i la cimentera
L’antiga Nissan podria fabricar components del cotxe elèctric Omoda d’aquí a dos anys
Pau Montfort rep el tercer premi del concurs Exporecerca Jove amb un treball sobre la leucèmia
Francisco Sánchez Vallejo retrata personatges famosos de Montcada