“Molta gent encara associa l’arqueologia amb l’aventura”

La catedràtica ha estat recentment guardonada amb la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic per la seva contribució al progrés de la ciència i la tecnologia catalanes. La investigadora ha estat pionera en la introducció i el desenvolupament dels estudis arqueobotànics a Catalunya que ha permès conèixer quin tipus de plantes feien servir les comunitats del passat i quins desenvolupaments tecnològics tenien en relació amb el seu aprofitament.

Quan comença el seu interès per l’arqueobotànica?

El meu pare era pagès, de manera que des de la infantesa he tingut una relació molt pròxima amb la terra i la natura que m’ha marcat. Això, vulguis que no, ha fet que senti una atracció per la pagesia i per entendre com l’ésser humà s’ha relacionat al llarg de la història amb l’entorn i els recursos. Tot i així, de petita no tenia clar que em dedicaria a l’arqueobotànica perquè ni tan sols pensava en estudis universitaris, però la vida em va anar portant cap a aquí. És cert que la història antiga i el món clàssic m’agradaven força, tot i que de la prehistòria no en tenia ni idea. Centrar-me en l’estudi de les plantes va ser una mica com tancar el cercle i retornar a aquell coneixement que el meu pare i avi tenien i que jo havia perdut.

La seva família fa anys que està vinculada a Montcada?

Per la línia paterna, sí. Els meus besavis vivien al carrer Ripoll, en una cavis vivien al carrer Ripoll, en una casa on van néixer el meu avi i el meu pare.  Durant la guerra ho van passar molt malament perquè l’avi treballava a la cimentera i va perdre la feina. Amb tota la misèria de la postguerra no arribaven ni a pagar el lloguer i van haver de marxar a Reixac a fer de masovers. Més tard, la família es va traslladar a una casa que hi havia a prop de La Salle però la va haver de deixar quan es va construir l’autopista C33, a finals dels anys 60. Amb la indemnització que li va donar l’Estat, el pare va comprar l’habitatge del carrer Ripoll, de manera que als anys seixanta vam tornar als orígens. Allà és on ens vam criar els sis germans i on va viure la meva mare fins que va morir.

On va estudiar?

De petita vaig anar a les monges i el batxillerat el vaig fer a La Salle. Dins la família, la meva generació va ser la primera que va poder estudiar, no ja una carrera sinó simplement el batxillerat. I, alhora que estudiàvem, ajudavem al pare.

De quina manera?

Ell tenia llogats uns horts entre La Salle i el Pla d’en Coll i entre Ripollet i Mas Rampinyo, uns terrenys que ara són polígons industrials. Els productes que conreava els venia als mercats ambulants de Montcada, la Llagosta, Cardedeu…  Nosaltres l’acompanyàvem a vendre i també a recollir patates, tomàquets, cebes.  Recordo que quan sortíem de l’escola i arribàvem a casa ens posàvem a triar mongetes. Sempre hi havia feines a fer, no vaig viure el concepte d’estar ociosa, ni de fer vacances.

De la pagesia montcadenca en queda ara ben poc.

Doncs sí. Quan jo era petita el poble ja anava de ple cap a la industrialització i la pagesia era cada cop més marginal. Malauradament, hi ha tot un coneixement d’alimentació i fins i tot medicinal de persones que treballaven la terra i que es transmetia de generació
en generació que s’ha perdut.

Què ens permet conèixer l’estudi de les restes vegetals sobre el passat?

Saber l’origen de tot el que mengem i de les matèries primeres. A més, també té una vessant mediambiental, perquè ens mostra com ha canviat el paisatge i com això es vincula a problemàtiques molt actuals com són el canvi climàtic, la degradació de l’entorn o l’aparició d’espècies al·lòctones. Un fet curiós, per exemple, és que les plantes que mengem són, de fet, espècies invasores. Gràcies als registres pots veure quan van aparèixer i com les societats canvien les seves formes de produir aliments i incorporen noves tecnologies. Per això, a mi l’arqueobotànica m’interessa des de l’origen de la humanitat fins al segle XIX, perquè et dona una visió de llarg recorregut sobre dels processos de transformació de l’entorn.

Avui dia seguim depenent de les plantes?

No només depenem d’elles, sinó que la domesticació que va començar fa 10.000 anys és un procés que no ha acabat. La diferència és que abans la selecció de plantes es feia inconscientment substituint la selecció natural per la humana, mentre que ara els assajos es fan amb enginyeria genètica i no es tracta de seleccionar uns individus sinó de modificar-los genèticament. La selecció humana ja la feia el meu pare quan triava les mongetes que més li convenien.

Creu que popularment persisteix la visió de l’Arqueologia com una disciplina aventurera més que no pas acadèmica?

Realment, sí. Encara avui la gent associa l’Arqueologia amb l’aventura, la cosa exòtica i la recerca de tresors, quan en realitat és quelcom més complex que no pas les fantasies d’Indiana Jones. Pot haver-hi la troballa de l’objecte singular però el més rellevant és que aquesta disciplina permet comprendre com vivien les societats humanes, a l’hora que posem en valor el patrimoni arqueològic com un element identitari que és de tothom.

Han evolucionat molt les tècniques de recerca i investigació d’arqueobotànica?

Les tècniques han canviat molt. Tenim equips i instruments relacionats amb la microscopia digital, anàlisis d’isòtops o d’ADN que ara són molt més disponibles. Fa uns anys només podíem determinar l’espècie de les restes de vegetals localitzades als jaciments arqueològics i ara les tècniques ens permeten saber cóm era el clima en el moment en què aquella espècie vivia, per exemple, o l’evolució de certes plantes a partir del seu ADN des del seu ancestre silvestre fins a les formes domèstiques.

Les plantes es degraden fàcilment. Com es fa per estudiar-les si no es conserven?

Els materials amb que treballo normalment es degraden però hi ha processos que fan que es conservin com la carbonització. Però a més, hi ha certes parts de les plantes que es conserven sense haver de dependre de contextos determinats perquè tenen una part inorgànica important que pots trobar en els sediments. El que passa és que és un tipus de registre que tradicionalment ha estat menystingut per l’acadèmia que ha primat un altre tipus de restes, tot i que ara, ja s’està reconeixent la importància que té. També hi ha jaciments molts especials, com el de la Draga, a Banyoles.

Un jaciment del qual és codirectora des del 2008. Què té de singular?

És un dels assentaments d’agricultors i ramaders més antics del nord-est de la península Ibèrica i un dels primers poblats neolítics lacustres d’Europa datat entre els anys 5400-4900 aC. Va ser descobert l’any 1990 durant les obres que es van fer a la vora oriental de l’estany amb motiu dels Jocs Olímpics i només hi ha un 5% excavat, queda molta feina a fer. Allà és on duc a terme bona part de la meva recerca.Es tracta d’un jaciment gairebé únic al món. Els materials botànics s’han conservat en la seva forma original perquè han estat milers d’anys en una zona humida, en permanent contacte amb el nivell freàtic, sense sofrir el procés d’oxigenació, que és el que provoca la degradació. La conservació dels materials orgànics, des dels pilars de fusta de les cabanes fins a eines, restes de cistelleria o, fins i tot, cordes és excepcional. Tenir aquest espectre d’objectes a disposició per al seu estudi és realment inusual. Per això, excavar a la Draga és una experiència única. Professionalment, suposa la sort de poder estar en el lloc adequat en el moment adequat.