‘Per salvar una criatura, hauria donat mitja vida’

Per què va decidir ser llevadora?
M’encanten les criatures. Quan sents el plor d’un nen, això no té preu. Però també he patit molt, perquè la professió d’abans no tenia res a veure amb la d’avui dia. Si no hagués estat perquè m’apassionava, no ho hauria aguantat.
Com era la feina de les llevadores quan els parts s’atenien a casa?
Molt dura. Crec que hem estat dones valentes i decidides. Quan ens cridaven a un domicili, anàvem a peu, tant si plovia, nevava o feia fred. Quan era de nit, ens acompanyaven els serenos.
Com era l’atenció a la dona embarassada?
Fèiem el que podíem. Durant l’embaràs venien a casa, on tenia una petita consulta particular. Als sis mesos podia sentir el cor del fetus amb una mena de trompeta que teníem. També els feia anàlisi d’orina per veure si tenien albúmina i els feia recomanacions per viure un bon embaràs. I el dia del part els demanava que posessin quatre totxanes a les potes del llit per elevar-lo. 
Com eren els parts a casa?
En precari total. Com que els matalassos eren de borra i els somiers s’enfonsaven, posava la fusta de planxar travessada a sota del matalàs perquè les natges de la mare quedessin planes. Al capçal del llit ficava un pal d’escombra i una tovallola enganxada perquè la dona es pogués agafar ben fort i fer força. En aquells temps, estem parlant dels anys 40-50, apagaven molt la llum i, en ocasions, vaig haver d’assistir el part  amb una espelma! Patíem molt perquè no teníem mitjans. Per això, quan diagnosticava que el part no era normal, cridava un taxi perquè els portés fins a l’hospital. Per salvar una criatura hauria donat mitja vida.
Quants parts ha atès en 40 anys de professió?
Els primers 1.000 parts els tenia tots anotats, però vaig acumular tantes llibretes que un dia vaig fer un gran foc i les vaig cremar totes. A partir d’aleshores ja no els he comptat, però n’he fet moltíssims. Una vegada, a Can Sant Joan, tres en una mateixa nit.
Deu tenir moltes anècdotes i records, oi?
Sí. Me’n recordo sobretot d’una nena que va néixer prematura, d’un quilo de pes. La mare la va perdre mentre estava asseguda al vàter. La petita estava negra com el carbó, semblava que estava morta, però la vaig auscultar i encara vivia. Li vaig fer la respiració boca a boca, la vaig ficar en aigua freda i calenta, la vaig embolicar en una manta, la vaig ficar en una capsa de sabates i la vam enviar a la Vall d’Hebron en un taxi. Va sobreviure i va créixer sense problemes. La família se’n va anar a viure fora de Montcada i, al cap de molt temps, la noia em va venir a visitar i em va regalar un ram de flors. Em va dir que ni amb totes les flors del món n’hi hauria prou per pagar el que vaig fer per ella. Només per això ja paga la pena tot el que vaig patir en 40 anys de professió.
Creu que la seva professió no ha estat prou valorada?
No, no ho ha estat. No se li ha donat la importància que té, perquè en un part són dues persones que poden morir, és una gran responsabilitat. Jo cobrava 70 pessetes per fer el part i el seguiment de la mare i el nadó fins que li queia el melic, mentre que al metge li’n donaven 120 per només signar els papers. Quina injustícia! A més, havíem d’acompanyar la mare i el nadó en la seva primera sortida al carrer, que havia de ser a l’església. Les llevadores també érem les que portàvem el nen o la nena a batejar i les famílies ens convidàvem al convit. Quin temps, mare meva!
Vostè ha tingut dos fills. Com compaginava la seva vida laboral i familiar?
Molt malament. El meu marit treballava a l’antiga Uralita, a Cerdanyola, i jo me les havia d’arreglar amb els nens. De vegades els deixava a casa amb una dona a qui pagava perquè me’ls cuidés. D’altres, venia la meva germana, que vivia a Mas Rampinyo. Vaig passar molt amb els fills petits, però no vaig deixar mai d’assistir un part.