“Quan parli català, em sentiré integrat del tot”

Va néixer fa 36 anys a Karachi, una ciutat del Paquistà de 18 milions d’habitants, en el si d’una família de classe mitjana. Al 1998 es va llicenciar en Ciències Polítiques i va decidir marxar del país, fastiguejat per la falta de llibertats i pels problemes de burocràcia i corrupció que afecten totes les institucions. Fa 8 anys que viu a Montcada i Reixac, amb la seva dona i el seu fill, Shery, que estudia a l’escola El Turó. Treballa en el petit supermercat que la seva exposa regenta a Terrassa i, en el seu temps lliure, participa en associacions que promouen la integració de la comunitat paquistanesa a Catalunya, formada per 40.000 persones. Presideix l’Associació Intercultural Punt Comú, a Barcelona, que edita el setmanari El mirador dels immigrants, i és el secretari general de la Federació Catalana d’Entitats Paquistaneses. Està estudiant al SLC el nivell bàsic de català per poder-lo parlar amb el seu fill.

-Com va l’aprenentatge del català?
Estic molt motivat per aprendre català i poder-lo parlar amb el meu fill. Fins que no sàpiga parlar català no em consideraré integrat del tot. A casa parlem l’urdú i l’anglès, llengües cooficials al meu país, l’indi –perquè la meva dona és originària de l’Índia–i el castellà i el català.

-Com va aprendre el castellà?
Quan vaig arribar desconeixia que a Catalunya es parlaven dues llengües. La meva primera feina va ser en un pàrquing de Barcelona. El cap em va prometre un contracte de 3 mesos si aprenia castellà en una setmana. En set dies vaig aprendre 200 paraules, totes relacionades amb la feina, i m’hi vaig quedar.

-Catalunya és una societat acollidora?
La veritat és que no viuria en cap lloc d’Europa que no fos aquest. Crec que la majoria dels ciutadans és conscient de les dificultats que té un estranger i, en comparació amb altres països, està més disposada a ajudar-lo. Catalunya pot ser un exemple per a la resta del món. Alguns, però, tenen una idea equivocada de l’immigrant i les seves motivacions, que no són sempre econòmiques. Alguns venen per conèixer món i ampliar els estudis i d’altres per raons polítiques.

-En el seu cas, quina va ser la motivació principal?
Sempre m’ha interessat la política com una eina per canviar la so­cie­tat, però al meu país res no pot avançar perquè hi ha massa corrup­ció instal·lada en els diferents estaments del poder. Cada vegada hi ha més desequilibris. Els rics són més rics i els pobres, paupèrrims. Un altre factor preocupant és el radi­calisme islàmic, alimentat per les condicions d’extrema pobresa i, en el seu moment, per la política dels Estats Units, que va finançar els talibans per fer fora els comunistes de l’Afganistan. Al meu país hi ha una guerra ideològica entre una visió de l’Islam moderna i oberta i una altra, arcaica i intransigent.

-Vostè és creient musulmà?
Al Paquistà, el 97% de la població és musulmana. Jo sóc creient, però considero que la religió forma part de l’àmbit privat de la vida de les persones i, que, per sobre d’ella, hi ha la Humanitat. Les religions, siguin quines siguin, ens han d’ajudar a viure no pas a enfrontar-nos els uns amb els altres.

-Què opina de les revoltes populars que s’estan produint al món àrab?
Són totalment comprensibles i tenen a veure amb la capacitat de la gent per suportar abusos i injustícies. Al meu país, 3.000 metges han marxat a buscar feina a l’Àrabia Saudí. Saps quan temps trigarem a disposar de tot aquest capital humà? Els governs han de crear feina i donar facilitats perquè la gent es busqui la vida. Si no és així, la gent que pot marxa, i la que es queda es rebel·la quan arriba al límit de no poder menjar ni una vegada al dia.

-Amb l’arribada de paquistanesos, han proliferat molts establiments d’alimentació amb horaris maratonians, fet molt criticat.
Això ens ha creat mala imatge i des d’associacions com la meva ja s’està treballant per conscienciar els comerciants paquistanesos que aquí hi ha horaris de feina i que, igual que paguen impostos, han de complir-los. També s’ha de reconèixer que a barris com el Raval de Barcelona els comerços paquistanesos els han donat vida nova.  Però crec que s’ha de fer molta pedagogia per “civilitzar” els costums.  Si volem ser una societat plural i respectuosa, encara queda molt camí per fer en l’àmbit de la integració.

-I en el tema de la igualtat de gènere?
També és un tema que cal treballar. Jo veig que molts homes paquistanesos o d’altres països adapten la seva vestimenta a l’estil d’aquí  però, en canvi, les seves dones mantenen la mateixa. Elles també haurien de tenir l’opció de canviar, però no és així. Potser és una qüestió generacional i les seves filles ja no repetiran el model.

-Pensa tornar al seu país?
De vegades m’oblido que vinc d’una altra terra, fins que parlo per telèfon amb la meva mare, que viu a Karachi. Tinc clar que el meu fill és català i que el seu futur és a Catalunya.

Deixa un comentari