Què significa per a vostè pertànyer a un llinatge tan antic i amb tanta tradició històrica?
Pertànyer a aquesta família m’ha donat l’oportunitat de conèixer la història des d’un punt de vista privilegiat, i més íntim. A través de relats familiars antiquíssims, dels retrats dels protagonistes, dels seus objectes, així com dels seus caràcters, els seus amors i els seus sentiments, he pogut entendre encara millor els grans esdeveniments històrics.
En quin moment els Montcada s’estableixen a Itàlia?
A Sicília, entre els segles XIII i XV, tot i que sempre va mantenir estretes relacions amb Catalunya i Espanya.
És aleshores quan la ‘t’ cau del cognom?
La t de la versió catalana desapareix a Itàlia i a Castella, malgrat que en alguns textos antics encara es manté.
Quan va visitar per primera vegada Montcada i Reixac?
Era molt petit, amb la meva àvia la princesa de Monforte, però la veritat és que tinc pocs records. Considero la meva primera vegada, la tardor passada. Va ser una trobada màgica.
Expliqui’ns com va anar?
No coneixia ningú, així que vaig anar a l’Ajuntament i vaig preguntar si hi havia algun museu de la ciutat. Cinc minuts més tard ja hi era i em van rebre amb molta amabilitat i familiaritat.
Una de les primeres coses que va voler fer va ser visitar el Turó.
Sí, volia estar a prop del lloc on estava el castell. Per a mi va ser molt emocionant. A més, a la casa familiar de Palerm (Itàlia) conservem moltes pedres que provenen del Turó, una de les quals és el jaspi que hi ha al portamines d’or exposat a la Casa de la Vila.
Va ser després d’aquesta primera visita quan va decidir fer la donació d’aquest portamines i d’altres objectes familiars al Museu?
Sí, en aquell moment vaig pensar que havia tornat a casa i que havia de retornar coses al seu propi lloc.
Què ens mostren aquests objectes de la nissaga dels Montcada?
En primer lloc, la genealogia més completa de la família, impresa a finals del segle XIX, quan acabava de néixer el meu avi, Giovanni Eugeni. Per això, ell és l’últim del llinatge anotat als panells. També hi ha publicacions que vinculen la família a la història de Catalunya i monedes que formen part d’una col·lecció més gran, del meu pare, utilitzades des de 1100 fins a 1300. Finalment, com a objecte curiós hi ha el portamines del qual he parlat abans.
A qui va pertànyer?
És del segle XlX. El príncep de Monforte li va regalar a la seva esposa abans de casar-se. Servia per anotar al carnet de ball les peticions dels pretendents i tenia gravada al seu extrem la inicial de la família. Així, la futura princesa abans d’escriure el nom d’un altre home veuria l‘M’ i recordaria l’amor del seu promès.
Quin dels seus avantpassats el fascina més i per què?
La reina Elisenda (1292-1364), la quarta esposa de Jaume II, el Just. Va ser un exemple de dona moderna i protectora de totes les dones. Tenia una idea de societat molt més propera als anys 2000 que no pas a la de l’època en què va viure.
I dels objectes i patrimoni que conserva la família. Què és per a vostè el que té més valor?
L’arxiu i la biblioteca que hi ha a la meva casa natal. El meu interès és sobretot genealògic, més que heràldic. Per a mi és molt important mantenir el vincle amb els meus arrels a través de la història familiar.
Farà més donacions al Museu?
Tinc la intenció de col·laborar amb la direcció del Museu per augmentar la col·lecció històrica i documental de la nissaga. Ara li acabo de lliurar dos importants llibres on es podrien trobar rastres de l’antic castell. Seguirem junts endavant.