‘Ser mestre és un camí que mai acaba’

L’exprofessor del col·legi La Salle Montcada, Josep M. Zaragoza, parla de la seva experiència com a docent

Josep Maria Zaragoza, mestre jubilat dedicat a la mentoria

Nascut a Montcada i Reixac l’any 1954, Josep M. Zaragoza reconeix un fort sentiment de pertinença al municipi on ha viscut sempre i on ha desenvolupat bona part de la seva vida laboral, com a docent a La Salle durant 32 anys. Més que una feina, ser mestre ha estat per a ell la seva autèntica vocació. És per això que, un cop jubilat, Zaragoza continua vinculat al món de l’educació fent ara de mentor d’estudiants de segon de batxillerat durant el seu treball de recerca.

Ser mestre és un camí que mai acaba; si pogués, hi tornaria. Reconec que poder exercir la docència en diferents contextos, m’ha encisat. Vaig començar a l’EGB (ara primària), després l’ESO i el Batxillerat. També he donat classes a la Universitat, a l’Escola de Policia de Catalunya (ara Institut de Seguretat Pública de Catalunya), he fet ensenyament no reglat (formació ocupacional), i he estat formador de formadors. Però, per damunt de tot, he gaudit de poder (re)aprendre durant tota la vida, no deixar mai d’aprendre per després poder ensenyar; convençut que els docents som, alhora, ensenyants i aprenents al llarg del nostre cicle professional. Qui ensenya, sovint aprèn.

En el món per on caminem no hi ha rosa sense espines, ni goig sense dolor; però el ser mestre –no fer de mestre– no és poca cosa significa: educar, ensenyar, acompanyar, mostrar… Tot plegat, és apassionant i una persona apassionada abraça allò a què s’hi ha dedicat, ho estima i no hi renuncia mai.

Em vaig jubilar fa un any i vaig decidir involucrar-me en la Xarxa Educativa per a la Construcció de Coneixement Compartit (XEC3) que impulsa el GRODE, el Grup d’Investigació, Orientació i Desenvolupament Educatiu del Departament de Pedagogia Aplicada de la UAB. XEC3 promou un treball multigeneracional que involucra sèniors, professorat i estudiants. Es tracta que persones jubilades amb inquietuds socials i intel·lectuals aportin la seva expertesa a les generacions més joves, fent de mentores amb estudiants que preparen els treballs de recerca (TDR) de Batxillerat o de fi de grau a la universitat, sempre sota la supervisió del tutor de l’alumne. És un projecte que trenca amb l’estereotip que la gent sènior som una càrrega per a la societat; contràriament, comptem amb un tresor intangible que és la nostra expertesa i coneixement.

Durant l’actual curs he fet de mentor de dos estudiants de segon de Batxillerat, un de Vic i una de Terrassa, durant l’elaboració dels seus respectius TDR. Hem mantingut una desena de videoconferències –l’alumne, el tutor i jo– i el resultat ha estat molt satisfactori. Animo la gent sènior amb ganes de seguir activa a socialitzar els seus coneixements, és el millor que podem fer i amb aquesta experiència tothom guanya: l’alumne, per l’acompanyament; el docent, pel suport i el sénior, perquè se sent útil.

Des de sempre he intentat empoderar-me de la tecnologia amb finalitat educativa. En la meva opinió, això ens permet fer un canvi en la mirada de l’educació, la docència es veu renovada. Cal explorar i aprofitar les oportunitats que ens dona la tecnologia, més que veure-la com una amenaça. No n’hi ha prou a ser nadiu o migrant digital, cal una alfabetització en aquesta competència; amb ella, el docent ensenya què fer amb el coneixement adquirit en la disciplina i amb la tecnologia disponible. La digitalització és una bona aliada per socialitzar el coneixement a través de la difusió continguts.

Seccions:
Etiquetes:

Deixa un comentari