“Si el passat desapareix, els pobles perden personalitat”
La seva adolescència va estar marcada per la política de persecució i adoctrinament que el Règim franquista va practicar entre els vençuts. Amb només 10 anys, ell i la seva família van ser expulsats de la colònia de l’Asland per “rojos y separatistas” i durant més d’un any el seu pare va ser un proscrit social. Joan volia ser metge però la situació de pobresa de la seva família el va orientar cap a la mecànica –“els mecànics curen màquines de la mateixa manera que els metges curen persones”, li deia el seu pare per animar-lo. Va ser la història el que el va atraure quan va descobrir als llibres de text que se li estava amagant el passat real del seu país. Avui dia, amb 80 anys, és un dels pilars de la Fundació Cultural i ha participat en diverses publicacions sobre el municipi. Des de fa cinc anys, ell i Jaume Alcázar, a qui considera el seu mestre, investiguen com era la mort a Montcada als segles XVI, XVII i XVIII a partir d’antics testaments.
Per què van expulsar la seva família de la colònia d’Asland?
El meu pare no militava a cap partit polític però era un catalanista passiu, diguem-ne. Ni ell ni el meu avi, que era cap del magatzem de la fàbrica, acostumaven a anar a missa. Les colònies són un niu d’enveges i algú va denunciar el meu pare per “rojo y separatista”. L’avi va ser desterrat a Bilbao i degradat a peó i el meu pare va estar més d’un any sense poder treballar a Montcada. Va ser una situació molt difícil, amb cinc persones a casa i cap jornal.
De quina manera el van marcar aquests fets?
Vaig desenvolupar un esperit de rebel·lia que em va portar més d’un problema. Quan treballava d’aprenent de mecànic a Aismalibar, el cap de personal –que era el cap de la Falange al Vallès– em descomptava part del jornal perquè em negava a participar en les desfilades que organitzava tots els dijous al camp de futbol. En represàlia també em vaig quedar sense una de les bicicletes Orbea que la fàbrica oferia als seus treballadors. Em sembla una venjança miserable contra un nen de 15 anys, però les coses anaven així.
Quan es va sentir atret per la història?
Jo volia ser metge però això era inviable perquè en aquella època només els rics estudiaven a la universitat. Així que em vaig conformar amb “curar màquines” en lloc de persones, tal com em deia el meu pare. Però cap als 14 anys vaig descobrir que als llibres de text no apareixia Catalunya per enlloc. Em vaig adonar que m’estaven amagant la història del meu país i vaig començar a buscar llibres pel meu compte. Podríem dir que gràcies a Franco vaig trobar el meu camí de realització personal, tot i que em sembla massa pretenciós anomenar-me historiador perquè sóc bàsicament autodidacta.
Què representa per a vostè la Fundació Cultural?
Quan als anys 80 Núria Cervera ens va convocar a mi i uns quants ciutadans per exposar la proposta, em va semblar una idea excel·lent perquè fins aleshores ningú no s’havia ocupat de recollir material fotogràfic i documental sobre el nostre passat. A més, es deien moltes barbaritats sobre la nostra història i es confonien les llegendes amb els fets històrics. La creació de la Fundació també em va obrir una nova porta perquè sempre m’havia interessat més per la història en general, però no la del meu poble. Al 1985 vaig conèixer l’historiador Jaume Alcázar, qui em va descobrir la passió per la investigació. Ara sóc un historiador actiu amb capacitat per fer aportacions a la història del meu poble
En què està treballant actualment?
Des de fa cinc anys en Jaume i jo estem analitzant uns testaments dels segles XVI, XVII i XVIII que han arribat a nosaltres gràcies a la feina inestimable del cronista oficiós de Montcada, el senyor Ubach. La documentació ens aporta dades molt valuoses sobre diferents aspectes de la vida al poble: com era la mort, les dificultats de la vida d’aquell temps i els oficis que existien. La nostra intenció és publicar una sèrie de tres llibres amb les principals conclusions, sempre i quan trobem finançament per fer-ho.
Quin tracte considera que ha rebut el patrimoni de Montcada?
Crec que ha estat molt maltractat, començant per un dels seus patrimonis paisatgístics que ja mai no podrem recuperar: el Turó de Montcada. També han desaparegut moltes masies i edificis de valor arquitectònic i els que queden, com la Torre dels Frares, Torre Bombita o Can Sants estan molt degradats. Si el passat desapareix, els pobles perden personalitat i es converteixen en dormitoris.
Incendi en un solar proper als blocs Sivis
L’antiga Nissan podria fabricar components del cotxe elèctric Omoda d’aquí a dos anys
Pau Montfort rep el tercer premi del concurs Exporecerca Jove amb un treball sobre la leucèmia
Francisco Sánchez Vallejo retrata personatges famosos de Montcada
L’odissea d’una família per aconseguir una plaça a l’escola especial per al seu fill amb discapacitat
