‘Si tanco els ulls, encara veig casa meva tal com era’

Què recorda d’aquella jornada abans que arribés la nit?

Recordo que havia estat plovent tot el dia, però no va ser la pluja d’aquí la que va provocar el desastre, va ser l’aigua que va caure més amunt de la conca i també l’estat de la llera.

No estava prou cuidada?

En absolut. El pont de ferro per on passava la línia de França tenia gairebé tot els ulls tapats de brossa. S’hi llençava de tot i ningú no ho netejava, per això el pont va fer de tap i va provocar la inundació.

Quan va ser conscient que hi havia una riuada?

Estàvem tots dormint i, cap a les 11 de la nit, el pare em va despertar i em va dir que l’ajudés a pujar tots al terrat perquè estava entrant aigua a la casa.

I què van veure des d’allà?

Doncs que el riu havia crescut força, però no em vaig preocupar gaire perquè el pare deia que, tard o d’hora, el nivell baixaria i que allà dalt no ens passaria res. Aleshores tots dos vam baixar per ajudar a les veïnes de la casa del costat, la M. Teresa Romero i la Teresa Castro, que no podien obrir la porta per la pressió de l’aigua. Mentre intentàvem forçar el pany, va ser quan l’aigua s’ho va endur tot.

Què va passar exactament?

Jo crec que va ser la casa de la ferreria del carrer Carrerada la que ens va arrossegar. Primer es va ensorrar aquella i, a continuació, la nostra. De cop i volta, sense saber com, em vaig veure donant voltes a l’aigua. En passar al costat d’un pal de la llum, m’hi vaig agafar i allà em vaig quedar.

Quan de temps?

No ho recordo bé. Crec que prop d’una hora però no n’estic segur. A mi se’m va fer etern. Allà dalt del pal, totalment a les fosques, cada vegada que hi havia un llamp veia aquell mar embravit i tenia molt de fred, tant que preferia mantenir el cos dins de l’aigua i només treia el cap.

I què pensava en aquell moment? Era conscient de la tragèdia?

Em vaig adonar del desastre però confiava que, igual que jo m’havia salvat, altres membres de la meva família també se n’haguesin sortit.

Què va passar quan el pont es va trencar?

L’aigua va baixar de cop i, allà on abans hi havia un mar, només quedaven bassals. Vaig baixar del pal i vaig anar cap a la casa més propera, Villa Delsa, on vivien Raquel Huerta i el seu marit, Jaume Piqué, que em van acollir i em van donar roba per vestir-me.

I es va quedar a passar la nit?

No, vaig sortir amb un amic a intentar trobar els meus familiars, però vam veure que el terreny era molt perillós, ple de runes, de cables elèctrics… Així que, fins que no va començar a clarejar, no vam poder fer la recerca als voltants de la casa.

Quan va prendre consciència que vostè era l’únic que s’havia salvat?

De seguida que es va fer de dia. Literalment em vaig desplomar, em va pujar la febre i un cosí meu, que vivia a la Font Pudenta, em va dur a casa seva. Allà vaig estar pocs dies. La casa estava en construcció i el metge em va diagnosticar una pulmonia, així que em va recomanar un canvi i va ser quan la familia Cervera, amb la qual treballava, em va acollir. M’hi vaig estar un any.

I després va decidir marxar de Montcada.

No m’hi podia quedar. La meva familia era molt coneguda i quan anava pel carrer tothom me’n parlava. Aquí havia nascut, aquí tenia les meves arrels, però ja no em quedava res. Era massa dur. Per això vaig marxar i he tornat en molt poques ocasions.

El record encara és viu?

I tant! Encara somio amb la casa.. Si tanco els ulls, la veig perfectament. Quan vaig tenir la meva primera filla el primer que vaig pensar va ser: “Si la veiessin els pares..” Perquè jo certament tenia una família que era immaculada.