‘Si tinc algun mèrit, és el de saber engrescar la gent’

-És professor per vocació?

Sí. Des dels cinc anys ja em feia il·lusió fer de professor. Sentia admiració per una cosina meva que ho era i, sovint, jugava a imaginar que era mestre i uns alumnes imaginaris m’escoltaven.

-Per què va triar les matemàtiques?

Un amic dels meus pares em­ va descobrir aquest món als 13 anys i, més endavant, a l’institut, vaig tenir la sort de trobar un professor molt bo. Algú va dir que no existeix la veritat fora de les matemàtiques, tota la resta és opinable. Hi estic d’acord. I quan descobreixes la be­lle­sa que amaguen les ciències exactes, el següent repte és buscar formes senzilles per explicar-les als alumnes. El meu lema com a professor és fer-ho fàcil.

-Poca gent sap que abans del teatre, la seva gran passió va ser el cinema.

En aquesta afició vaig tenir la sort de comptar amb mestres com Manel Lahoz, Juan Aguilar i Josep Vilagut, amb els quals vam fundar l’associació d’Amics del cinema amateur de Montcada i Reixac. Tot i ser autodidactes i tenir mitjans limitats, l’entusiasme i les ganes de fer cinema ens feien ser agosarats i intentar posar a la pràctica allò que veiem a les pel·lícules.

-D’on li ve l’afició al teatre?

El primer record que tinc es remun­ta als set o vuit anys, quan els Reis em van portar un teatret de titelles, amb el seu teló i tot el necessari per fer una representació. Això d’in­ven­tar històries, crear personatges i obrir i tancar el teló em va fascinar. Amb els meus cosins, també jugàvem molt sovint  a disfressar-nos i fer obres de teatre per a la família.

-Com neix el grup de La Salle?

Al col·legi era costum fer un festival per Santa Cecília. Entre número i número es tancava el teló, fet que trencava el ritme. Aleshores vaig plantejar-me com a repte fer un espectacle de 45 minuts sense interrupcions amb l’ajut de Rosa Labrador i Isabel Román, que ja havien col·laborat en un número musical de West Side Story al festival del curs 1982-1983. La primera obra que vam escollir va ser Jesucristo Superstar i, a partir d’aquí, ja no vam parar.

-Com ha estat la relació del grup de teatre amb el col·legi?

Molt bona. Els germans de La Salle sempre m’han deixat fer la meva. Mai m’han donat un no per resposta, al contrari, sempre m’han intentat posar les coses fàcils.

-Quin ha estat l’espectacle més ambiciós del grup?

L’obra que ens va suposar més maldecaps per les dificultats tècniques que comportava va ser ‘Los miserables’, l’any 2001. Jo l’havia vista a Londres sobre un escenari giratori i vaig proposar que ho havíem de fer igual. Semblava impossible, però al final ens en vam sortir. Reconec que quan se’m fica alguna idea al cap, sóc molt insistent. Al musical ‘Gospel’ vam pujar un cotxe a l’escenari, a la segona versió del ‘Jesucrist Superstar’, hi vam fer aparèixer un ruc de veritat, a ‘El diluvio que viene’, el germà Pablo va ensinistrar dos coloms perquè fessin una aparició al final, i a ‘Francesco’ vam utilitzar una ovella real.

-Què suposa per a vostè rebre un dels Premis Dalmau?

Em fa molta il·lusió que hagin pensat en mi. Però vull deixar clar que si tinc algun mèrit, és el d’haver estat capaç d’engrescar la gent en els diferents projectes. Crec que un espectacle teatral és el resultat d’un treball col·lectiu i no d’una sola persona. Cada obra ens ha plantejat nous reptes que hem superat plegats,  gràcies a l’entusiasme i a un esperit perfeccionista del que s’ha contagiat tot l’equip, des dels tècnics de so i llums fins als actors.

-Quan mira enrera, n’està satisfet?

Formar part dels Amics del Cinema Amateur i del grup de teatre són les dues experiències més emocionants que m’han passat a la vida. Com a professor, el teatre m’ha donat la possibilitat de relacionar-me amb els alumnes més enllà de les aules i establir llaços d’amistat que han perdurat al llarg del temps.

-Quin musical li ha quedat pendent de dur als escenaris?

Sens dubte, ‘El fantasma de l’òpera’.

Correu electrònic

Leave this field empty if you're human: