‘Sóc feliç donant vida als objectes del passat’
Enamorada dels objectes antics i dels espais on conviuen present i passat, Anita Dulcet ha convertit l’antiga masia familiar, Can Sant –un edifici datat al 1901 i situat al carrer Gran de Mas Rampinyo– en una casa acollidora, on mobles i complements d’Ikea comparteixen protagonisme amb pasteres de fusta massissa, rampins i abeuradors de cavalls reconvertits en peixeres. Per fora i per dins, la casa d’Anita és el resultat d’una actitud de resistència als efectes colaterals del progrés –com el desdoblament de l’antiga nacional 152, a tocar de la casa amb tots els inconvenients de soroll i contaminació que comporta– i d’una visió de món que passa per atorgar als objectes vells una nova funció, sense oblidar la que tenien en el passat. Ara que tantes masies històriques de Montcada estan en perill, el seu hauria de ser un exemple a seguir.
-Que representa Can Sant en la seva vida?
Vaig néixer en aquesta casa fa 57 anys. Als 19, em vaig casar i vaig marxar a viure a Barcelona, en un cinquè pis que no tenia ni un trist balcó. És quan em vaig adonar del gran privilegi que suposa viure en una casa envoltada de pati i horts. Quan va morir el meu pare, fa uns vint anys, vaig decidir fer de la casa la meva llar, conservant al màxim els elements que em van acompanyar durant la meva infantesa. Si el meu pare pugués veure l’aspecte que té ara es posaria molt content perquè la seva por era que la casa es perdés.
-Quins records guarda de la seva infantesa?
Tinc records entranyables de quan tots els nens del carrer venien a jugar a la nostra era a les tardes. Recordo la sensació de llibertat i de comunió amb la natura. La casa estava envoltada d’horts i també teníem bestiar. Els nens havíem de col·laborar en les feines del camp. Participàvem en la recollida de la patata i en les tasques d’esporga de la vinya.
-Quina és la història d’aquesta casa?
La casa la va aixecar al 1901 el meu besavi Valentí Dulcet amb l’ajut dels seus germans. Marc, el seu primogènit la va heretar i després va passar a mans de Salvador, el meu pare. M’agradaria que la cadena no es trenqués i algun dels meus fills la mantingués viva.
-La masia ha sobreviscut al desdoblament de la carretera nacional.
La construcció de la carretera als anys vuitanta gairebé li costa una malaltia al meu pare. Els diners de l’expropiació no van compensar el disgust que va tenir quan va veure desaparèixer una part dels seus camps. Amb el temps t’acabes acostumant, però no deixa de ser un inconvenient. Hem aixecat una barrera verda per evitar l’impacte visual de la carretera, però el brogit de fons és inevitable. Hem reclamat en diverses ocasions una pantalla acústica, però mai no ens han fet cas.
-Com ha après el necessari per restaurar la casa i el seu contingut?
Sóc bastant autodidacta. Miro revistes de decoració i faig cursos quan puc. Sempre m’han atret les Belles Arts, però el meu pare deia que això no em serviria per guanyar-ma la vida. Vaig treballar molts anys de comercial, però en el meu temps lliure m’ha agradat pintar i fer activitats artesanals. El meu pare tenia molta traça fent de fuster i tinc una tieta que és una artista de la marqueteria. Ens deu venir de família.
-Quin criteri ha seguit per actuar?
Totes les intervencions que he fet han seguit la mateixa filosofia: conservar l’essència pairal de la casa, mantenint al màxim la seva estructura, conservant i restaurant objectes i, alhora, incorporant les comoditats de la vida moderna. He buscat l’equibri entre el passat i el present, tenint en compte que els objectes antics tenen per mi un valor afegit, el valor sentimental. Sóc feliç donant vida als objectes del passat.
-Mas Rampinyo ha anat perdent les seves masies.
Sí, és una pena. Hi havia cases imponents i, algunes importants, com Can Graula. Una de les que encara es conserven, tot i el seu mal estat, és Can Rocamora. Algunes tardes, quan era petita, anàvem caminant fins a les pistes de tenis de la finca. No hi ha gaire distància, però a nosaltres ens semblava que era tota una excursió. La torre era una autèntica joia i ens causava una gran impressió.
-Se sent part de Mas Rampinyo, tot i estar als afores?
El fet d’estar apartats del centre del barri ha fet que tinguéssim tendència a anar cap a Mollet o Caldes. Al centre només anem qual volem agafar el tren.
-Els hi suposa algun problema aquesta ubicació?
Sempre hem tingut la sensació d’estar oblidats i, de fet, els serveis que tenim són precaris, tot i que paguem els mateixos impostos que la resta de ciutadans. Recentment ens hem constituït com a associació per reclamar millores a l’Ajuntament i sembla que ens fan més cas.
El benjamí A del FB Montcada guanya la lliga de manera brillant quan encara falten sis jornades
La pluja respecta la Fira de Sant Jordi, que registra força afluència de públic
Gran paper dels clubs locals al Campionat Comarcal de Gimàstica rítmica
Tretze podis de l’EN Montcada a la quarta jornada del Campionat Comarcal de natació
El II Festival Infantil i Juvenil supera les millors expectatives
