Testimonis de l’inici de la democràcia

El 3 d’abril del 1979 es van celebrar les primeres eleccions municipals democràtiques després de quatre dècades de dictadura. Montcada i Reixac era aleshores un municipi amb molts dèficits, tant per que fa a equipaments com a infraestructures. Els nous regidors es van haver d’esmerçar per posar ordre en una corporació mancada de recursos econòmics, d’organització interna i de personal. Quatre dels primers edils d’aquell mandat han compartit la seva experiència amb La Veu.

Un total de set candidatures es van presentar a les primeres eleccions locals de la democràcia a Montcada i Reixac. Es tractava del PSUC, el PSC-PSOE, CiU, UCD, ERC, LCR i MCC-OEC. Algunes d’aquestes sigles, actualment desaparegudes de l’esfera política, van tenir en aquell moment un paper destacat en la transformació del municipi. El PSUC, liderat per Josep M. Campos, amb només 27 anys, va ser el primer partit a arribar a l’Alcaldia obtenint 9 regidors. La resta d’edils es va repartir de la manera següent: PSC (4), CiU (4), UCD (2), ERC (1) i LCR (1).
Sense cap mena d’experiència en l’àmbit de la gestió pública, els homes i dones que van entrar al nou govern van haver d’assumir la responsabilitat de posar al dia una administració obsoleta, afrontant tots els reptes derivats de la manca de mitjans i de recursos. Quatre d’aquells regidors –Josep M. Campos (PSUC); Joan Alemany (PSC-PSOE); Jaume Relat (CiU) i Antoni Orihuela (ERC)– han compartit la seva experiència amb La Veu, tot recordant com va ser aquella primera campanya d’unes municipals i què va donar de si un mandat que va ser de tot menys tranquil, amb episodis com la crítica jornada del 23 de febrer del 1981, amb l’intent de cop d’estat militar, o el trencament del PSUC i l’expulsió de la corporació de l’alcalde i set regidors del grup en l’últim any de la legislatura.
Amb tots quatre hem repassat a través de dos videopòdcast els records d’aquells històrics. En el primer capítol del relat, expliquen quines van ser les seves motivacions per entrar en política i com van viure la campanya.


Motivacions

Campos: “La política per a mi és una qüestió genètica. Vaig créixer en el si d’una família humild i d’esquerres; els meus pares militaven al PCC i al PSUC. A casa hi havia una estafeta de l’anomenat Socorro Rojo per ajudar als presos polítics i escoltàvem cada vespre Radio Pirenaica”.
Alemany: “En la meva família no es parlava de política. Vaig entrar-hi de ple quan vaig començar a treballar a Barberà i vaig contactar amb la UGT. La meva implicació amb el sindicat és la que em va dur a formar part de la llista socialista, juntament amb la meva dona, Victoria Gutiérrez”.
Relat: “Jo aleshores ja tenia una trajectòria en el món de l’activisme social i cultural catalanista. Reconec que vaig tenir ofertes de diferents partits i que em va costar fer el pas, però, finalment, em vaig decidir per CiU”.
Orihuela: “La meva motivació a l’hora d’entrar en política va ser la possibilitat de poder fer alguna cosa pel meu poble. El context, però, era molt dur i al cap de nou mesos, l’empresa on treballava va ser absorbida i vaig decidir renunciar al càrrec de regidor per prioritzar la meva professió”.


Campanya

Campos: “Va ser una campanya tensa, hi havia molta rivalitat, sobretot amb el PSC. Tothom volia posicionar-se i nosaltres representàvem, a diferència d’altres partits, la gent que més havia lluitat contra la dictadura i que més represaliada havia estat”.
Relat: “En alguns moments, va ser bruta, però jo veia lògic que la gent treballadora i la que més subjugada havia estat tingués un cert ànim de revenja”.


Alemany: “Va ser una campanya molt dura. La guerra de trepitjada de cartells era total, sobretot nosaltres i el PSUC. Al final, vam decidir sortir a penjar-los de matinada perquè duressin més”.
Orihuela: “Nosaltres vam fer pocs mítings, la majoria al nostre local. Una anècdota que recordo és que em va tocar repartir la propaganda per les bústies de Terra Nostra i cada vegada que m’acostava a una tanca em bordava un gos”.


Deixa un comentari