Elisa Riera: ‘Tinc l’honor d’haver nascut al llit de Domingo Fins’

Amb 78 anys acabats de fer, Elisa Riera atresora un munt de vivències.

Va obrir camí a d’altres dones en el món de la política local, en ser una de les primeres regidores de l’Ajuntament i ostenta l’honor d’haver estat la primera jutgessa de pau del municipi. Per les seves inquietuds intel·lectuals i pel seu activisme social i cultural, Riera és una de les figures destacades de la història recent montcadenca.

Quin balanç fa de la seva vida?
No em puc queixar, he viatjat a més d’una quarantena de països, he fet de mestra, una feina apassionant, però també he viscut moltes altres experiències en el món de la política, l’associacionisme, la cultura. Fins i tot he tastat el món de la televisió, on vaig treballar a programes com el Barrio Sésamo o El món d’Ariadna, que em van permetre conèixer gent molt interessant de diferents àmbits.

Què significa Montcada i Reixac per a Elisa Riera?
Quan parlo del meu poble m’emociono. Per més que hi hagi gent que digui que és una bírria, jo me l’estimo molt. Els seus barris, els rius, les fonts, la seva història, el seu patrimoni… És una pena que algunes coses hagin anat desapareixent.

‘Enyoro la Montcada de la meva infantesa i sento que cases modernistes i masies hagin desaparegut’

On arrenca aquest lligam tan estret amb la terra?
Els meus avis eren d’aquí. L’avi patern, Josep Riera, era pagès, vivia a la Vallençana i es va casar amb Emilia Bley, nascuda a Poboleda (El Priorat), que va venir aquí a fer de minyona a casa dels senyors Oriol (avui dia, coneguda com Can Miralpeix). Per part de mare, el meu avi es deia Miquel Capdevila i tenia una asserradora a la Carretera Vella. La meva àvia, Elisa Roca, era de Cubelles, i també era minyona d’un empresari de Mataró, Domingo Fins, qui va ser un gran mecenes per a Montcada, on venia a estiuejar des de finals del segle XIX. Va fer moltes donacions al poble i va construir l’Ateneu que porta el seu nom i que ara coneixem com l’ABI, i l’edifici que ara acull el Jutjat de Pau que havia de ser destinat a hospital, però que se’l va apropiar la Guàrdia Civil. Jo tinc l’honor d’haver nascut al llit del senyor Fins.

I com és això?
Doncs perquè la meva àvia va heretar la casa modernista que l’empresari va construir al carrer que porta el seu nom que, per cert, es diu Domingo, no Domènec. Com el matrimoni no tenia fills i la meva àvia va ser per a ells com una neta, Fins va testar al seu favor. Per a mi, ell és com el meu besavi. Encara conservo mobles i objectes que li van pertànyer.

Quins records té de la Montcada de la seva infantesa?
Enyoro molt com era la vida de poble i de pagès, les festes tradicionals, travessar el riu a peu… Ja sé que tot ha d’evolucionar, però em dol veure que moltes cases modernistes i masies s’han perdut i, amb elles, una part important de la nostra història.

La seva implicació amb el municipi arrenca de ben jove.
En l’adolescència, amb sis amigues més vam crear l’Agrupament Escolta. Recordo que fèiem excursions per diferents pobles i, quan ens preguntaven d’on érem, i els dèiem que de Montcada, ens titllaven d’assassines perquè aleshores teníem la trista fama de ser el poble on la FAI i la CNT havien assassinat més persones durant la Guerra Civil. Amb l’Agrupament també vam col·laborar activament quan va haver-hi la riuada del 1962, ajudant a netejar les cases que van resultar més damnificades.

‘Quan parlo del meu poble m’emociono. Per més que hi hagi gent que digui que és una bírria, jo me l’estimo molt’

I anys més tard, a finals dels 70, s’involucra amb el moviment veïnal.
Aquella dècada va ser un moment de gran efervescència social. Sortíem d’una llarga dictadura i els barris es mobilitzaven per aconseguir millores. Jo vaig promoure la creació de la primera AV de Montcada Centre, que vaig acabar presidint. Arran d’això, Josep M. Campos, el primer alcalde de la democràcia, em va animar a entrar en política l’any 1983. Tot i que no militava a cap partit, tenia ganes de fer coses pel meu poble, així que vaig acceptar la proposta i em van nomenar regidora de Cultura, càrrec que vaig ocupar fins al 1990.

Quines van ser les seves prioritats?
El primer va ser constituir el Consell de Cultura, amb representants de diferents AV. Vam recuperar els noms històrics de cada barri i tradicions com la Festa del Fanalet a Terra Nostra, els diables, el Carnaval… El Consell vetllava perquè que les festes no coincidissin i tothom hi pogués participar, per tal de cohesionar el municipi. També vaig aconseguir la compra del local on es va fer l’Auditori.

‘Quan vaig entrar en política, a la meva família no li va fer cap gràcia, però jo vaig tirar pel dret, em motivava molt involucrar-me amb el poble’

Entra en política en plena transició i quan feia ben poc que s’havia separat, amb dos fills petits.
En això també vaig ser pionera (riu). El cert és que a la meva família no els hi va fer cap gràcia, però jo vaig tirar pel dret, em motivava molt involucrar-me amb el meu poble i el context no m’intimidava. De fet, quan va haver-hi l’intent de cop d’estat del 1981 i jo encara no era regidora, vaig anar a l’Ajuntament per oferir-me a guardar a casa la documentació que calgués i em vaig endur una pila de material que vaig camuflar a la terrassa. Per sort, allò va quedar en un ensurt i la democràcia va resistir l’envit.

Com a regidora i també com a professora va contribuir a la recuperació del català.
En la dècada dels 80, vam obrir el Servei Local de Català. Jo n’era mestra titulada des del 1975 i havia estat donant classes a l’escola cooperativa de Can Sant Joan i a La Salle. En deixar la política, vaig passar per diferents centres del municipi. M’ha agradat molt ser mestra i estic contenta que encara la gent em saludi pel carrer com ‘la senyo’.

I què recorda de la seva etapa com a jutgessa de pau?
Quan m’hi van proposar, l’any 1992, no sabia en què consistia el càrrec i em va sobtar que tot el Ple em triés per unanimitat. Era la primera dona que assumia aquesta funció i, en la línia de conèixer la nostra història, vaig dedicar tres anys a recuperar les imatges i els noms dels meus antecessors, que estan exposades a la Casa de la Vila i que fins ara segueixo mantenint al dia. Recordo que va ser una bona experiència i que vaig aconseguir mediar per la resolució de molts conflictes familiars o entre veïns.

Un cop retirada de la vida política, ha seguit implicada en els afers del municipi. Durant anys ha estat vinculada a la Plataforma pel soterrament.
M’hi vaig implicar per una qüestió de justícia històrica. Ens mereixem acabar amb una barrera que fracciona el nucli urbà i que ha costat moltes vides.

L’activisme social l’ha compaginat amb la passió per l’escriptura i, especialment per la poesia. N’ha escrit 12 llibres, 4 dels quals a dues mans.
Escriure és una afició que vaig començar des de ben petita, però no va ser fins a la vintena que em vaig inclinar per la poesia, perquè em permetia expressar millor els sentiments. El primer llibre el vaig fer amb Joan Capella, que va ser qui em va animar a acompanyar il·lustracions seves amb poemes meus. Després van venir altres col·laboracions amb diferents artistes. Montcada i Poboleda són els espais que més m’inspiren i als quals dedico la major part de la meva obra.

També és l’autora d’una havanera premiada l’any 2013 al festival Vila Sant Pol de Mar.
Es diu ‘Sons de mar’ i va ser fruit d’una col·laboració amb el grup l’Espingari. Jo vaig fer la lletra i Pere Ferrer, la música. Prèviament, l’Espingari m’havia animat a posat text a la sardana titulada Montcada i Reixac composada per Francesc Mas Ros, una peça que el grup sempre inclou als seus concerts. El cert és que escriure i la feina han estat capdals a la meva vida i m’han ajudat a superar moltes angoixes.

‘El Premi Dalmau va ser per a mi com rebre el Nobel local’

Rebre el 2019 el Premi Dalmau que atorguen l’Ajuntament i els grups de teatre en reconeixement a la contribució a les arts escèniques va ser per a mi com un Nobel, sincerament era el màxim que em pugués imaginar.
Des que tinc ús de raó, recordo anar al teatre amb els meus pares, a Colon (ABI), on actuaven actors de renom com Joan Dalmau, també montcadenc. Ell sempre em feia broma i em deia que algun dia actuaríem junts a dalt d’un escenari. Això no va passar, però aquest cuquet pel teatre va anar creixent i és el que em va animar a inscriure’m a l’Aula de Teatre al 2003 i a fundar poc després amb altres companyes el grup Teatroia’t. He participat a tots els muntatges de l’obra conjunta que es fa en el marc de la Mostra de teatre local i també he fet d’ajudant de direcció. La família teatrera que hi ha a Montcada és entranyable.

Seccions:
Etiquetes:

Deixa un comentari