‘Un toc de corneta ens avisava de les barrinades’

Nascuda a la Pobla de l’Illet al 1913, Irene Gràcia viu actualment a Sant Pere de Vilamajor amb una de les seves nebodes, però ha viscut sempre a Montcada i Reixac. Va passar la seva infància i bona part de la vida adulta a la colònia que Asland va fer construir als vessants del Turó per als directius i encarregats de la fàbrica, al 1918. El passat 20 d’octubre va celebrar el seu centenari envoltada de familiars i amics i amb un estat de salut envejable. Tot i que un glaucoma li dificulta la visió, la memòria i la raó li funcionen perfectament. La tercera de quatre germans i l’única noia, mai no es va casar i va cuidar durant molts anys de la seva mare malalta. El seu és un testimoni d’una Montcada ja desapareguda i d’un període convuls on les vides de molta gent van quedar truncades per la guerra.

Irene Gràcia, posa al jardí de casa seva, a final d'octubre
Laura Grau

-Quan va començar a viure a la colònia de l’antiga Asland?

Vaig arribar a la colònia amb 5 anys, quan encara estava a mig fer, i vaig marxar amb 50. Crec que sóc la persona que més anys va viure-hi. El meu pare era l’encarregat de la brigada ambulant de càrrega i descàrrega de material. Hi havia dues línies de cases en paral·lel separades per un terraple de violers que a la primavera era un goig de veure. Si no recordo malament hi havia 13 vivendes, en deiem xalets. Cada casa tenia el seu hort, una vinya i un galliner. El director de la fàbrica és el que tenia la torre més espectacular.

-Com era la vida a la colònia?

Recordo que sempre estava jugant al carrers amb la resta de nens. Podíem còrrer amunt i avall, sense cap perill. Bé, quan sonava la corneta, ens havíem de ficar a casa perquè era l’avís d’una barrinada a la pedrera i podien caure fragments de l’explosió. Hi estàvem tan acostumats que no ens feia cap por. Segons com bufava el vent, també ens arribava pols i fumera de la fàbrica. Treure la pols dels mobles no servia de res perquè ràpidament s’hi tornava a posar. Però, malgrat això, m’agradava molt viure allà.

-Hi havia algun tipus de servei?

No. Per tot ens havíem de desplaçar al centre de Montcada, que estava a uns vint minuts caminant. Jo hi anava cada dia per assistir al col·legi del Sagrat Cor, on vaig estudiar fins al 14 anys. A la tarda anava a aprendre a cosir –sempre m’ha agradat fer-me jo mateixa la roba. Teníem recaders que passaven a la tarda a recollir la llista del que necessitàvem i ens ho portaven al matí.

-I la vida social també la feia fora de la colònia?

La majoria de les meves amigues eren de Montcada centre. De joveneta, anàvem plegades als balls de Colon i al cinema. A la colònia també hi havia altres nens, però formaven la colla més distingida. Nosaltres èrem més senzilles.

-Com va viure la guerra civil?

Jo tenia 22 anys quan va esclatar la guerra. Cada dia arribaven a la colònia notícies de la gent que havien matat i ens entristíem molt. Un diumenge al matí, un grup d’homes armats va arribar a la colònies i va entrar a totes les cases. Suposo que buscaven armes. Sort que no van obrir un antic bagul que jo havia forrat de roba, perquè a dintre hi havia una pistola. No sé què hi feia allà, però al dia següent la meva mare la va llençar per un terraple. Els homes es va endur dues escopetes de caça i cartutxos que el meu pare i el meu germà gran feien servir per caçar. El cap del grup era un noi que jo coneixia i, fins i tot, havia ballat amb ell. Li feia de xofer al metge Pepet Espinasa.

-Què va passar després?

Vaig passar tanta por que vaig estar dormint 15 dies seguits amb la meva mare. Però les restriccions em van obligar a ser valenta. Anava tota sola a Mas Rampinyo a buscar tres quarts de litre de llet, que ens havíem de repartir entre vuit persones. Menjàvem farinetes dia sí, dia també, i tronxos de col. De tant en tant compartíem un ou entre quatre. L’escassetat d’aliments va ser una prova dura.

-A casa seva es parlava de política?

El meu pare era un home d’ordre i no combregava amb les idees republicanes. En canvi, el meu germà petit, Alejandro, va formar part de la ‘quinta del biberon’ i va participar a la batalla de l’Ebre. Va sobreviure i, en acabar la guerra, va marxar a França, on va estar empresonat en un camp de concentració. Va tornar a casa gràcies a les gestions del meu germà gran, Vicenç, que va arribar a ser administrador de la fàbrica. L’altre germà meu, Pere, va ser un sastre molt important de Montcada. Cap d’ells va complir els setanta anys, mentre que jo, sent més malaltissa, ha arribat als cent.

-Per què no es va casar?

L’època en què m’hagués tocat festejar amb algun noi va coincidir amb la guerra, que ho va trasbalsar tot. Per quan va acabar i van tornar les festes i els balls, jo ja m’havia fet massa gran per casar-me. Però haig de dir que abans de la guerra havia ballat molt i havia tingut molts pretendents.

Deixa un comentari